Cabòries d'estar per casa

Sense ànims de semblar una xafatolls, quan arriben aquestes dates, i veient els guarniments nadalencs cada cop més sofisticats que s'amunteguen pels carrers de pobles i ciutats, em pregunto si no hem perdut l'oremus. D'un temps ençà sembla que han proliferat els pares noels penjats a una alçada considerable insistint dia rere dia a intentar entrar per una finestra permanentment tancada. Però ells no desisteixen mai de la seva comesa, sempre allà penjats, amatents que qualsevol dia algú se la deixi oberta, fins que passades les festes, els autors d'aquest noelicidi l'alliberen de la seva condemna fins l'any següent. Passat el dia de Nadal, molts d'aquests rodons i soferts personatges deixen pas al trio reial vingut de terres orientals que també esperarà amatent fins al 5 de gener que algun oblit deixi la finestra oberta. Els més agosarats obsequien els transeunts amb la visió estrafolària d'un ren il·luminat o un ninot de neu brandant amenaçadorament u

Fa temps que em volta pel cap organitzar una trobada de dones sense complexes per assistir a una reunió de les anomenades tupper sex , en què de forma deshinibida un professional del sector explica les funcionalitats de diferents joguines i artefactes relacionats amb el món del sexe. Vindria a ser la versió actual de l'Avon llama a su puerta , en què les dones es reunien per escoltar embadalides els beneficis d'uns productes cosmètics que prometien l'eterna joventut en forma de cremes, olis o perfums. La dona tipus que assisteix a una reunió de tupper-sex és una dona alliberada de qualsevol complexe, que deixa la inhibició a la porta d'entrada, segura de sí mateixa, capaç de gaudir plenament de la seva sexualitat i amb inquietuds reals per arribar a la plenitud en la seva relació de parella. Un primer moment d'incomoditat, provocat més per la desconeixença que no pas pel pudor, deixa pas a moments més plaents, on ens deixem portar per la imaginació i per les infi

Maleeixo els ossos de la primera dona que va decidir arrencar-se el pèl corporal amb l'objectiu d'oferir un aspecte més abellidor. No conec persona més egoista que, amb aquest gest va condemnar el gènere femení i alguns individus del masculí a suportar la tortura de la depilació per tota l'eternitat : un cop més esclaves dels cànons de bellesa. De vegades admiro alhora que envejo aquelles turistes que llueixen sense complexes unes prominents aixelles peludes i unes cames guarnides amb belles cortines de pèl que les protegeixen del clima extrem dels seus països d'origen. Com m'agradaria poder obviar el creixement capil·lar i lluir-lo orgullosa sense haver de passar pel tràngol de la depilació. Encara tinc gravades a la retina imatges de la meva infantesa, on apareixen les veïnes suportant les estrebades que els propinava ma mare per desempallegar-se de les tires de cera calenta que arrencava pèl i pell. Com també tinc gravada a la memòria aquella fortor de cera crema

Si hi ha un fenomen que perdura generació darrere generació, independentment de les modes, és la plaga dels polls. Són aquells visitants capil·lars que no han estat convidats en cap moment i en poques hores s'apoltronen còmodament aferrats a un cabell  amb la polsereta del tot inclòs ( pensió completa, coctails a totes hores, cafè, copa i puro de fi de festa) i comencen una orgia reproductiva. De poc serveixen les potingues comercials que en prometen un extermini ràpid, còmode i net, ja que les petites bestioletes s'erigeixen com a perfectes coneixedores de l'enemic i es fan fortes i resistents dins el seu bastió, al capdamunt d'una desafortunada testa. Els remeis casolans són més efectius perquè no s'estan de romanços i ataquen sense contemplacions tant els paràsits com la cabellera: tot acaba morint d'asfixia. Qui no recorda aquelles estones eternes amb un cap prèviament ruixat d'alcohol i recobert amb plàstic: un extermini fulminant de la plaga que acaba

Caminar per qualsevol carrer d'una ciutat civilitzada s'està convertint en un esport d'alt risc. És com caminar a través d'un camp sortejant mines antipersona en forma de defecacions canines que els propietaris dels pobres animals no recullen a causa d'un breu, lleu i sobtat atac de ciàtica. És civilitzada aquesta pràctica tan estesa? Els podem qualificar de civilitzats aquests individus que sense cap mirament fan ús de la tècnica de si no veig com caga el meu gos no cal que reculli res i claven els ulls amb mirada obsessiva en un rètol propagandistic de Reiki per a cotorres albines dels Pirineus? (interessant taller!) En un radi de trenta metres, en una vorera tipus, he arribat a comptabilitzar fins a vint-i-set exemplars d'excrements. Cadascun presenta un tamany diferent, que ve determinat per la grandària del seu creador; un color diferent, segons l'alimentació del ca, i textures diferents, segons la salut gàstrica de l'animal. Els més difícils de s

Sortosament, queden enrere aquells anys en què calia arribar-se a Perpinyà per poder gaudir d'aquelles pel·lícules que apugen els ànims i altres parts de l'anatomia. Malgrat que ja han passat gairebé quaranta anys, el sexe es continua gaudint en la intimitat del dormitori (els més imcombustibles al marbre de la cuina, tot apartant l'enciam de l'amanida, o en els lavabos públics d'un museu). Encara hi ha gent a qui se li enrojolen les galtes a l'hora de demanar preservatius a la farmàcia o quan compren una pel·li porno. Tanmateix, aquest és un  gènere que gaudeix de molt bona salut, malgrat que tothom en nega ser consumidor habitual i limitar les seves experiències en passis esporàdics entre amics. Ara que la crisi fa una volta més al nostre cargol, podríem encaminar les nostres passes emprenedores a  produir una saga d'aquest gènere: Les pagesetes incombustibles, Cent milles de viatge al centre del plaer, Carregant una bona manguera que apagui focs . El punt

Durant bona part de l'adolescència esperem amb candeletes el moment màgic del primer petó i ens l'imaginem entre cotó fluix, envoltat d'una aurèola mística i vibrant que ens provocarà una esgarrifança des del del dit gros del peu fins a l'últim pèl de la testa. Però arriba el moment esperat i la realitat té poc a veure amb les pel·lícules que hem anat filmant durant anys. La inexperiència ens juga una mala passada i no ens permet deixar-nos anar i gaudir d'aquell plaer reservat fins al moment als adults. Comença l'espectacle i un torrent de dubtes i inseguretats ens envaeixen mentre pugem a un tren sense retorn. Ens hem fet un fart de veure petons a les pel·lícules, però ara que ens toca jugar a nosaltres no coneixem amb profunditat les regles del joc. El primer aspecte que cal solucionar és la posició del cap. L'hem d'inclinar? Deu ser que sí, perquè altrament la protuberància nasal ens impedirà arribar a unir els llavis. D'acord, doncs inclinem la

Poques coses hi ha menys gratificants que l'obligada visita anual al ginecòleg o a l'uròleg, segons correspongui. Comparable només a la visita al dentista, on, a més de deixar-t'hi més d'un crit de dolor, també t'hi deixes el fons de la butxaca. Quan s'acosta la data maleïda ja tremoles pensant en la postura que hauras d'adoptar per facilitar l'exploració del facultatiu, la qual, a més de resultar d'allò més incòmoda farà a miques la poca dignitat que encara conserves. Arribat el dia D pateixes des de primera hora per arribar a la cita mèdica en un estat òptim d'higiene, de cap a peus. Fonamentalment perquè, en posició exploratòria, aquests últims queden a un pam del nas del doctor i et moriries de vergonya si les extremitats inferiors entonessin l'ària de Rigoletto sense el nostre permís. Potser ja fa una vintena d'anys que visites el mateix ginecòleg, però tot i així encara tens la recança que un home diferent a la teva parella t'ob

Arribades les primeres refrescades de la tardor, el bosc es comença a omplir amb un mantell de bolets de totes les mides, colors i formes. I amb l'arribada d'aquestes espècies tan preuades, els boscos del nord del país es comencen a omplir de pixapins que ens comprem l'equip boletaire (cistell, navalla, guia de bolets i xiruques), com si l'hàbit ens convertís en monjos, i ens afanyem a enfilar l'eix del Llobregat amunt amb el desig irrefrenable de tornar amb el cabàs ben ple. Qualsevol revolt de carretera de muntanya es converteix en una avinguda Diagonal en plena operació sortida de vacances. Hi entaforem el cotxe amb més penes i treballs que quan hem d'aparcar a la ciutat i amunt que fa pujada, perquè tenim la certesa (amb fonament o sense) que com més amunt pugem més profitosa serà l'experiència. Ens movem en manades que es disgreguen pel bosc amb l'esperança de controlar el màxim nombre d'hectàrees possibles. Ens comuniquem amb crits estridents

Entre els onze i els catorze anys la sàvia mare natura atorga a les noies el dubtós privilegi de la fecunditat en forma d'incomoditat mensual. Talment com una cerimònia d'iniciació obliga al sacrifici de verges per a la seva perpetuació. Arribat aquest punt en què veiem com s'escola la infància per un desguàs que no hem demanat, les dones ens veiem obligades a començar a tenir coneixements d'higiene femenina i de tots aquells productes i artilugis que ens acompanyaran, vulguem o no vulguem durant la nostra travessia cap a la feminitat. Si ja és un maldecap pensar a comprar tampons, compreses, salvaslips i tot allò que ens ajuda a suportar els dies més femenins del mes amb la major dignitat possible, encara es fa més feixuc palplantar-se a la secció d'higiene femenina del supermercat i comprovar amb ulls atònits la incombustible varietat d'aquests productes. Les compreses normals, extrafines, amb ales, adaptables a tangues comparteixen els atapeïts prestatges amb

Que bonics són els anuncis que fan a televisió ... cantava la Trinca cap a la dècada dels 70, quan només hi havia dos canals televisius (la primera i l'UHF, que mai m'he plantejat què volien dir aquestes sigles) i no calia disputar-se l'audiència amb fosques estratègies comercials.  Imagineu-vos què cantaria ara el trio de sexagenaris veient l'allau d'anuncis que se'ns cola cada dia a la nostra llar a través de la petita pantalla. Vivim immersos en un spot publicitari continu. Tot el que ens envolta té regust de pamflet propagandístic. A l'hora d'esmorzar t'acompanya la sintonia del negrito de l'África tropical, que cultivando cantava la canción del culacao , alhora que veus aparéixer a la finestra la figura del gall matiner dels Fellogs Corn Flakes obrint exageradament el bec per emetre el seu cant despertador. Neteges la casa a ritme de salsa amb una baieta piledda impregnada de Mister Trotter  i esperes impacient l'arribada del majordom

Avui he descobert un pla alternatiu a l'insomni. L'experiència no m'ha permès endinsar-me en els dominis de Morfeu però he pogut gaudir d'un petit plaer poc freqüent. Des d'una esplèndida terrassa clandestina sóc testimoni mut d'unes escenes irrepetibles (tot i que sóc conscient que es repeteixen cada dia moments després que el gall canti el seu habitual quiquiriquí ). He tingut el privilegi de veure des de les alçades urbanes com despunten els primers rajos d'un sol matiner, intentant obrir-se pas esqueixant els núvols que enterboleixen l'horitzó. El dia es lleva enteranyinat, és cert, però els rajos de l'astre rei que aconsegueixen travessar el tel de núvols s'emmirallen ufanosos a la façana de l'hotel Vela i li atorguen l'aparença per la qual va ser concebut, un veler majestuós arribant a port, victoriós després d'una gran gesta. Amb el despuntar del dia, una parella de coloms es remulla i beu mandrosament l'aigua que sobreeix

Les vacances s'acaben i el setembre ens torna a la crua realitat. Per recordar els dies i les vivències de l'estiu ens agrada tornar amb petits records que ens fan més suportable el retorn. Ara bé, qui no s'ha trobat mai amb l'atzucac d'agrair a un familiar o amic el detall d'un souvenir de les seves vacances? Quan el record és útil o s'encabeix dins els nostres estàndards de bellesa és fàcil fer aquest gest, però quan es tracta d'una quincalla d'utilitat i estètica dubtoses, cal recórrer a la diplomàcia per no semblar maleducat. Qui no té a casa el calaix dels (mals) records? I els encabim allà fins que no hi trobem una sortida digna, per exemple la tòmbola per recaptar fons per a l'AMPA de l'escola En aquest calaix dels mals endreços hi trobem una bona colla d'objectes que fàcilment podrien formar part de l'atrezzo d'una pel·lícula de misteri o de terror: Les típiques boles de vidre on sempre hi neva. Quin malson! Els insup

Ja hi tornem a ser: setembre ens aboca sense massa contemplacions a la crua realitat que ens tornarà a acompanyar durant onze llargs mesos. Enrere queden els dies en què ens esforcem de valent per fugir de tot allò que ens recordi vagament aquest període de letargia i vivim la vida d'algú altre durant uns escassos trenta dies. Però com passa al ball de la ventafocs, el rellotge toca les dotze campanades i aquesta fantasia s'esmuny per art de màgia i ens tornem a trobar al bell mig de la nostra trista realitat, les responsabilitats i la quotidianitat. El primer revés que ens comença a transportar són les retencions quilomètriques de l'operació tornada, situades estratègicament a l'entrada dels tradicionals peatges de Martorell i la Roca. Milers de ciutadans anònims amb cara de pomes agres paguen religiosament per veure com s'aixeca una barrera bicolor que esdevé el portal d'entrada a les grans ciutats. En arribar a casa ens trobem una nevera buida, unes prestatge

Com tot en aquesta vida, les vacances també arriben! Seré de vacances fins a finals d'agost. Durant aquest parèntesi aprofitaré per recopilar temes per a properes cabòries. BONES VACANCES!!!! Ara que molts de vosaltres tindreu temps i per si us ve de gust encaboriar-vos us proposo rellegir-ne alguna de les que he teixit durant aquesta temporada. En teniu per triar i remenar.  Qui diu que viure en parella és fàcil? O de Paguí Petites grans pèrdues Paper mullat La dona del sac L'oblidat ritme de la nit Parelles trencades

Hi ha firmes comercials que opten per seguir una mateixa línia publicitària al llarg de tota la seva història, reproduint un mateix patró en totes les campanyes. Una d'aquestes firmes és la del refresc de cola més begut en totes les latituds del globus terraqüi. La publicitat d'aquesta marca sempre s'ha caracteritzat per una filosofia molt peculiar i optimista de la vida. El seu eslògan més reproduït, l'espurna de la vida , dóna fe d'aquesta línia i condueix a considerar el producte com una mena de làmpada màgica, una clau que obre la porta a experiències  emocionants, trepidants i autèntiques. Amb aquesta impecable carta de presentació, doncs, és difícil d'evitar la temptació de destapar una ampolla d'aquest elixir vital i esperar que en comencin a sortir espurnes que ens condueixin a un univers paral·lel, on tothom camina pel carrer cantant alhora que fa una exhaltació de l'amistat amb transeünts desconeguts. En aquest sentit, el refresc en qüestió o

A l'estiu tota cuca viu. Però no només cuques, sinó també mosques, mosquits, abelles, formigues i altres insectes que fan una mica més incòmodes les nostres vacances. L'estiu és època de festivals de música a l'aire lliure, cinemes a la fresca, mojitos a les terrasses i dormir amb el cul a la fresca. Totes aquestes eventualitats són aprofitades implacablement per la comunitat insectívora per omplir les reserves alimentàries amb vistes de la supervivència de l'espècie durant els mesos hivernals. Aprofiten qualsevol moment en què abaixem la guàrdia per abraonar-se'ns amb una ràfega de fiblades i deixar-nos l'epidermis com un vestit folcklòric de faralaes, ple de ronxes vermelles. Per evitar aquest desagradable atac i minimitzar-ne en la mesura del possible els efectes, ens untem cada centímetre de pell nua, talment com un paó de Nadal que hem de cuinar al forn, amb un repel·lent de mosquits que ens deixa una dermis greixosa i un perfum típic que evoca els vespres

Arriba el moment que tots esperem en candeletes durant onze mesos: les tant desitjades com merescudes vacances d'estiu. És el moment d'alliberar-se de les responsabilitats i preocupacions laborals, llençar-les al mar i tenir ben a prop una xarxa per recuperar-les d'aquí a trenta dies. Per a un ampli sector les vacances són sinònim de relax, de mandrejar amb un tinto de verano en una mà i un ventall a l'altra i fer bandera de l'expressió dolce far niente . Aquest tipus de vacances també acaben sent rutinàries: cada dia es repeteix la mateixa rutina: platja, dutxa, paella o la versió light d'un gaspatxo; migdiada bavejant a la típica gandula feta de tires de plàstic que deixen rastre a la pell, com si es tractés d'un fòssil; copa de gelat a la Jijonenca, sopar ràpid i a prendre la fresca a qualsevol terrassa d'algun passeig marítim ventilat per la marinada. Tot plegat embolcallat amb el perfum habitual de repel·lent de mosquits amb què ens hem untat cada

Aquest és el pas previ, el peatge que cal pagar per poder gaudir d'unes merescudes vacances. Sempre fa mandra posar-s'hi perquè resulta difícil de preveure la roba que ens vindrà de gust posar-nos d'aquí a quinze dies en un indret que encara no en coneixem el clima. Resulta difícil fer una tria entre les peces de vestir que s'amunteguen a l'armari de casa i concedir a algunes d'aquestes peces el privilegi de treure-les a passejar per latituds on potser mai més tornaran a lluir-se. És un exercici de previsió, meticulositat i sobretot condensació.  Previsió perquè cal preveure totes aquelles situacions en què et pots trobar, per molt inversemblants que semblin. Exercitem la meticulositat a l'hora de fer la tria de tots aquells objectes que podem necessitar lluny de casa. Hem de ser curosos per evitar portar un excés d'equipatge i ser sancionats amb un suplement per la companyia aèria de torn. I finalment l'exercici més important, però alhora el més di

La inquietud malaltissa per simplificar-ho i escurçar-ho tot ha conduït l'ésser humà a treure's de la butxaca dels invents les sigles, els símbols i els acrònims. Són mètodes d'economia gràfica que han funcionat d'ençà que el grafisme es barreja amb criteris econòmics, és a dir, quan cada lletra que s'escriu té un cost, ja sigui monetari o temporal (que el temps també es paga amb diners).  Podríem dir, utilitzant un símil prou eloqüent, que són píndoles de significat concentrat en una síl·laba, vaja com un lacasito amb el qual t'ennuegues mentre el pronuncies. Sempre hi ha qui n'abusa i converteix un text en un missatge xifrat i impronunciable per manca de vocals que facin més esponjosa la pronunciació.. Per no parlar de la dificultat de comprensió que representa conèixer el significat d'un grup de lletres aleatòries: CATV, TSJC, CGPJ, CCRTV, SSRG, SCOOP, ISBN, VOSC. Qui no s'ha sorprès mai inventant significats surrealistes per a una sigla desconegu

Deixaríeu veure als vostres fills pel·lícules com Abierto hasta el amanecer, Pesadilla en Elm street o Pulp fiction? Pel bé de la propera generació, espero i desitjo que la resposta majoritària hagi estat negativa. Tanmateix, segur que més d'una vegada heu hagut d'explicar contes als nens perquè s'adormin. Us heu parat a pensar mai que el contingut macabre, gore o dramàtic dels contes més tradicionals els farien mereixedors dels antics dos rombes? Sense remenar gaire, penso en el conte de les cabretes i el llop, en què una mare embogida, i amb la col·laboració dels seus fills com a còmplices, és l'autora material de l'esventrament d'un malaurat llop l'únic pecat del qual va ser satisfer l'instint més primari de tots: la gana. El patiment cruel i despietat d'un llop és una constant en aquesta mena de relats. Fixeu-vos també en el conte de la caputxeta, en Pere i el llop o els tres porquets. En tots aquests contes el malaurat animal acaba esventrat, so

Tot i ser l'últim disc dels mallorquins Antònia Font, aquest títol em va molt bé per encapçalar una reflexió sobre l'actualització d'una tradició força arrelada en els concerts d'ençà de la Nova Cançó (potser ja havia estat institucionalitzada amb anterioritat, però l'edat i la memòria no em permeten rebobinar més enllà...) Com si es tractés d'un codi ocult interioritzat pel públic dels concerts, quan es comencen a sentir les primeres notes d'una melodia especialment emotiva, l'auditori comença a il·luminar-se amb milers de minúscules llums que ajuden a crear una atmosfera única i irrepetible. Es viu com un acte de comunió entre l'artista i el seu públic, que amb aquesta tradició demostra la seva entrega total i absoluta. Inicialment les llums provenien d'encenedors, que tothom carregava a la butxaca perquè era un estri necessari per practicar un dels vicis més estesos entre la població adulta (juntament amb el sexe). No era un mèto

Catalunya és una nació de tradicions, i una de les tradicions que compta amb més participació popular (encara que sigui de forma involuntària) són les retencions de diumenge a la tarda tornant de la platja.  Aquelles fileres inacabables de cotxes en marxa intermitent (ara freno, ara accelero, amb un ritme patxanguero...) rodant per l'asfalt de l'N-340, de l'AP7 o d'altres vies que connecten les platges més poblades amb la ciutat més poblada. Qui no ha estat víctima involuntària d'una d'aquestes xacres de la societat benestant? Qui no ha patit en pròpia carn la lentitud del pas del temps en aquesta situació? Qui no ha gaudit amb la visió dels ocupants de cotxes veïns en situacions d'allò més grotesques (la copilot pintant-se les ungles dels peus mentre treu la llengua per concentrar-se, els nens esclafant bombolles de xiclet al vidre, la iaia que dorm amb un filet de baba regalimant-li barbeta avall, el conductor fent burilles i enganxant-les al volant, ...).

En la societat internetitzada en què vivim és habitual haver d'identificar-se mitjançant contrasenyes, ja siguin numèriques o alfanumèriques, per accedir a molts tipus de serveis personals i confidencials. A l'hora de buscar aquestes identificacions la gent no s'acostuma a escalfar massa el terrat i acaba tirant pel dret i posant codis que siguin fàcilment memoritzables sense haver de fer una sessió de concentració a l'estil Rei-ki ni haver de recórrer al clàssic post-it enganxat a la targeta bancària (tot i que hi ha il·luminats que l'hi duen). Els noms dels fills, de les mascotes, de la parella o els més massoquistes de la sogra són els que guanyen terreny quan es tracta de buscar una contrasenya alfanumèrica, mentre que les dates de naixement o combinacions simples i repetitives són les preferides en el terreny numèric. Hi ha qui per qüestions de simplicitat i globalització opta per utilitzar la mateixa contrasenya per a totes les aplicacions, amb el perill que a

El món musical infantil és un bon exponent del moviment surrealista que va popularitzar brillantment el carismàtic Salvador Dalí. Jo m'atreviria a comparar sense cap mena de recança l'obra d'aquest genial artista amb qualsevol cançó popular infantil No és estrany imaginar que moltes de les cançons infantils que repeteix innocentment la nostra mainada hagin estat creades sota els efectes de substàncies psicotròpiques per incrementar la imaginació del compositor. Comencem per una de ben coneguda: La lluna, la pruna constitueix el primer exemple documentat i musicat  de família desestructurada en què els progenitors lluiten aferrissadament per la custòdia dels seus descendents. El pare no cessa de reclamar la filla llunàtica mentre la mare es nega reiteradament a complir el règim de visites que li pertocaria d'acord amb el conveni ratificat davant d'un jutge. Un segrest en tota regla, vaja! I què me'n dieu de l'elefant que condueix despreocupadament una bicicle

Com cada any per aquestes dates la meva comunitat de veïns es prepara per celebrar la ja tradicional assemblea per escollir els nous càrrecs electes: president i tresorer. Potser en altres escales són títols altament disputats, però no és el cas de la meva, on tothom fa les mil i una filigranes per evadir-se d'ocupar la més alta representació veïnal. En aquestes reunions, celebrades durant el capvespre al vestíbul d'entrada, tothom regurgita sense complexes tota mena de queixes sobre la gestió de la junta anterior i es nega a donar el vistiplau a qualsevol inversió per dignificar els espais comuns. Entretant la junta sortint es desfà en argumentacions per justificar la despesa d'alguna partida pressupostària conflictiva. Un cop acabades les votacions que erigeixen dos veïns a la màxima representació de la comunitat arriba el colofó: el torn obert de paraules. Aquestes reunions no serien el mateix sense aquest calaix de sastre on tot s'hi val, on s'obre la porta a to

La nit de Sant Joan és nit d'alegria. Així comença un vell tema musical d'en Sisa, aquell cantautor que potser molts recordareu per la seva melena i  el seu estil hippie. Avui els sectors conservadors el definirien injustament com un perroflauta , ara que està molt de moda la parauleta. A mi sempre m'ha semblat l' alter ego del mag Juan Tamariz. Potser són germans bessons? El cas és que, tal com canta Sisa, la nit de Sant Joan constitueix el tret de sortida de l'època més expansiva de l'any. Qui més qui menys perd una mica de la vergonya que ens ofega a l'hivern, es vesteix d'una manera més festiva, acolorida i despreocupada i segueix al peu de la lletra la filosofia del Carpe Diem, a imatge i semblança del que prediquen els anuncis de la cervesa més estrellada de la Mediterrània. Encara que no fem vacances fins a l'agost l'inici de l'estiu i la seva celebració amb aquesta revetlla ens carrega el cos i la ment de bon rotllo. És la frontissa

Amb l'inici del bon temps ve de gust treure's l'abric, els mitjons i notar l'escalfor del sol com s'escampa per cada centímetre de la capa epidèrmica. Una bona manera de compensar el baix nivell calorífic que ha suportat el cos durant l'hivern és sortir de casa, escampar la boira i anar a passar el dia a qualsevol indret més o menys idíl·lic envoltat de natura i banyat pels rajos solars i per les aigues enjogassades d'un rierol. Fer el que tots coneixem amb una paraula anglesa que s'ha incorporat amb força a la nostra cultura: pícnic. A l'hora de fer pícnic trobem dos tipus de famílies: La família cargol , que intenta repdroduir amb la major fidelitat possible les comoditats que tenen a casa i, per tant, carreguen amb bona part d'aquestes comoditats per plantificar-les en plena natura. Es perfilen com a autèntics professionals del pícnic muntant una casa sense parets enmig d'un medi hostil com és la natura. Poltrones, nevera, canari, aparell

21.45 h. Fa una estona que una munió de gent ha acudit puntualment a la cita que ens tenia preparada avui la lluna. Han carregat queviures, begudes i altres entreteniments gastronòmics i han fet cap als punts més alts de la ciutat de Barcelona. Un d'aquests punts neuràlgics ha estat la muntanya pelada, un mirador privilegiat situat a cavall del districte de Gràcia i d'Horta-Guinardó, des d'on es pot gaudir d'una vista més que privilegiada de la ciutat. Allà desenes de caps inclinats cap a l'esfera celest buscaven la protagonista per tots els racons, però la reina de la nit s'ha fet esperar i no ha estat fins ben passades les deu que ha fet la seva aparició estelar.  Fins aquell moment es podria parlar d'una concentració de desencantats (no goso dir indignats perquè actualment aquesta paraula té massa connotacions). Els més impacients feien mitja volta renegant contra els astrònoms que havien predit un eclipsi lunar fins al moment inexistent. Els nens, més e

Potser aquest post desencantarà més d'un idealista que encara creu en els cops de sort. No és qüestió de ser optimista ni pessimista, sinó possibilista (si em permeteu l'espoli del mot a l'Eva Piquer). És cert que en temps de crisi qui més qui menys busca una sortida endavant cap a la llum (digues-li Déu, digues-li força, digues-li sort). Poseu-li el nom que més us convingui, però tothom s'aferra a alguna cosa que ens dóna forces per llevar-nos cada dia, fer front a les vicissituds que el dia ens prepara i arribar a la nit i poder dir-nos amb la boca petita (no fos cas...) que hem sobreviscut. Qui confia que la sort el treurà d'algun atzucac perd el temps. La sort no és un cooperant d'una oenegé que pul·lula pels carrers buscant la gent més necessitada de fortuna, ni la trobem enllaunada als prestatges més assequibles del supermercat, ni plou del cel quan menys t'ho esperes. La sort és una dama fugissera que s'amaga de les mirades indiscretes dels vivido

A petita escala la franja mediterrània també té la seva època de monzons. Ni de bon tros es presenta amb la virolència dels països tropicals però es deixa sentir amb contundència. El clima mediterrani ens té molt ben acostumats: hiverns suaus i eixuts, i estius càlids però suportables. Però en arribar les estacions de peatge entre una i altra (primavera i tardor) els cumulunimbus guanyen terreny en un cel serè i deixen caure sobtadament i amb tota la mala llet de què són capaços aiguats que deixen ben xop més d'un transeünt desprovist d'un aixopluc de butxaca. Qui no ha gaudit mai contemplant la força descarregadora d'una tempesta rere els vidres de casa estant, a recer de l'amenaça i tenint les cuixes enganxades al radiador? Un moment idíl·lic que canvia radicalment quan enlloc de veure la pluja rere els vidres, notes les gotes com regalimen cos avall, amarant tot el que troben al seu pas. Quan els pantalons xops se t'enganxen a la pell com un vestit de neoprè i et

Heu tingut mai l'oportunitat de visitar un d'aquells locals de restauració el lema dels quals és menja fins que rebentis, altrament dits buffets lliures o afartapobres? No em negareu que ha estat una experiència religiosa, parafrasejant el hitparade d'un d'aquests fillsdepapà, digna de ser recordada pels segles dels segles, parafrasejant, si m'ho permeteu, el hitparade de la cúria catòlica, apostòlica i romana. El primer impacte ens arriba per via nasal i no acostuma a ser massa agradable. Només entrar-hi ens envaeix una olor indeterminada, fruit de l'amalgama d'aromes que emanen de l'ampli ventall d'aliments cuinats de les maneres més diverses possibles. El segon input és visual: safates carregades de menjar es presenten ben arrenglerades i distribuïdes sàviament en funció de la posició que ocupen dins l'àpat (amanides, entrants, primers, segons i postres). Força sovint, però, els comensals no respecten aquest ordre de presentació i elaboren uns

90-60-90 No cal ser massa espavilat per saber a què es refereixen aquestes tres xifres, oi? Vindria a ser la versió actual de les  proporcions corporals que propugnava da Vinci amb el seu home de Vitruvi. Tanmateix, i per molts esforços que fa la indústria de la moda per fer-nos passar a tots pel mateix adrecedor, els estereotips corporals no acaben de rutllar i ens afartem de veure exemples d'aquesta fal·làcia passejant pels carrers. Són persones  amb pits caiguts, esquenes desproporcionadament amples, glutis asimètrics, cuixes equiparables només amb els pernils d'aglà, papades  de pelicà  englutint  un peix globus i aquella zona de flotació fluctuant que no apareix en cap de les tendències que marquen les passarel·les. Aquestes són només algunes de les realitats amb què ha de lidiar la indústria tèxtil a l'hora d'homogeneïtzar els cossos i que li impedeixen disposar d'unes talles universals que englobin totes les versions del cos humà. Senyors, és u que hi ha,