Cabòries d'estar per casa

S'acosta perillosament el meu aniversari, natalici, "cumpleanys" o com carai vulgueu dir-li. Quan som petits el dia de l'aniversari és com una nit de reis, com un matí al circ, com una revetlla de Sant Joan: màgic. Per un dia ens sentim el protagonista de la vida del nostre entorn: ens feliciten, ens estiren les orelles, ens ofereixen regals. Bufem les espelmes d'un pastís mentre tothom ens observa complagut. Què més pot demanar un nen? Té tota una vida per davant i moltes ganes de fer-se gran (de vegades massa ràpid).   A mesura que passen els anys i som conscients que això és un compte enrere, aquesta efemèride es converteix en una fita poc atractiva. Expressions com "qui dia passa, any empeny" o "més val fer-los que no fer-los" exemplifiquen amb una claredat ofensiva aquest sentiment, un sentiment que promou una societat que s'entesta a venerar la joventut i ignorar la vellesa d'una manera intencionadament maliciosa.   Ú

Un grapat d'estudis fiables conclouen que al setembre, l'època post-vacances, és el moment de l'any en què es registren més demandes de divorci. La convivència intensa durant les vacances provoca que els petits estira i arronses de la parella surtin a la llum i esdevinguin autèntiques tempestes que afecten l'estabilitat conjugal. Per exemple, una de les visions més grotesques de la parella, difícil de veure durant l'any, és la migdiada, amb aquell filet de baba regalimant-li coll avall i mullant el coixí del sofà. Aquesta situació desmitifica la parella i la fa caure estrepitosament del pedestal diví on la vam col·locar el dia que vam notar papallones a l'estómac. En sortir del vestuari de la piscina tenim la segona visió traumàtica: les carns ocultes durant l'època hivernal ara vessen ufanoses sobre la goma del banyador, que estreny la zona de flotació fins que fa aparèixer els sacsonets abdominals (substituts de la tauleta de xocolata que va lluir e