Cabòries d'estar per casa

Dilluns de Pasqua ve a ser el Nadal de la primavera: atipar-se fins a rebentar de mones de fruita, de sara, de mantega, de fruita, però sobretot de xocolata. La xocolata és el producte estrella d'aquesta època, treballada de totes les maneres possibles i inimaginables, amb la forma de tots els ídols dels petits: Bob esponges pilotant bimotors, Kittys multicolor, spidermans emmotllats, princeses que s'enreden amb els seus propis cabells, futbolistes grenyuts perseguint pilotes de xocolata ... i tots, absolutament tots, envoltats de múltiples plomes de colors i pollets de textures d'allò més suaus. En un altre context, tanta ploma i tan pollet suau convertirien aquests ídols xocolatejats en icones de la festa de l'orgull gai. Potser us semblarà estrany, però a casa meva els nens tenen dues mones: una del padrí i una altra de la padrina. Amb aquest versió alterada de la tradició el dia de Pasqua s'arriben a ajuntar pel cap baix vuit pastissos al dinar familiar. Amb aqu

Un lleu i sobtat contratemps m'ha obligat a passar uns dies de vacances a l'hospital, i allà he tingut temps per observar, reflexionar i analitzar certs costums, comportaments i maneres de fer. Sóc del tipus de persones que, a banda de contribuir mensualment a la manutenció de la seguretat social, també pago religiosament una mútua sanitària. No és que no confiï en la sanitat pública del nostre país, ans al contrari. Malgrat les estisorades que últimament està patint considero que té els millors professionals (cabrejats, amb raó), però els millors. Ho faig perquè, donat el cas (com ara s'ha presentat) d'haver d'estar hospitalitzada, prefereixo passar el tràngol en una habitació individual. Reconec que en circumstàncies com aquestes sóc força antisocial i no tolero gens bé les quotidianitats dels altres, ja en tinc prou amb les meves. A banda d'aquest petit luxe de no haver de compartir habitació, els hospitals de paganini tenen els mateixos handicaps que els pú

Un dels misteris contemporanis que tenen com a protagonista principal el sector femení és el pes i contingut de les seves bosses de mà. És l'eterna pregunta que es fa un home quan, de manera accidental i momentània, ha de subjectar una d'aquestes bosses. Què coi hi portes aquí dins que pesa tant? Ells no ho saben però el gran Mac' giver, que amb un xiclet i pasta de dents era capaç de fer volar pels aires tot un airbus 784, sempre es feia acompanyar d'una dona que el proveïa dels estris necessaris per a les seves maquinacions. La bossa de mà d'una dona està preparada per fer front a qualsevol contratemps que es presenti. Hi podem trobar des  d'una llanterna que carreguem des d'un dia que s'havia fos la bombeta del pàrquing , fins a unes pinces de depilació (quantes estelles de fusta s'han extret gràcies a unes pinces com aquestes) passant per unes mitges de recanvi, per sortir airoses de la fatalitat de portar una carrera que comenci al dit gros i ac

Fa uns dies que compto el nombre de cabines telefòniques públiques que hi ha al carrer i no m'arriben a omplir una mà. Des que la densitat de telèfons mòbils ja gairebé supera amb escreix el nombre de població en edat d'enviar SMS codificats les cabines públiques escassegen. Hem arribat a tenir una dependència tan profunda del mòbil que ha esdevingut una part indissoluble del nostre cos, un òrgan vital que tant si volem com si no ens manté connectats amb l'altra meitat del món (sempre que hi hagi cobertura). Si algun dia una fatalitat ens obliga a moure'ns per aquests mons de Déu sense el cel·lular ens sentim despullats, orfes i vulnerables a les agressions externes. I si la fatalitat s'expandeix en el temps planifiquem urgentment un trasplantament que substitueixi l'òrgan vital connector, que s'ha convertit en una mena d'apèndix de l'orella, un furóncol annexat al pàmpol auditiu. Fins i tot es comencen a detectar els primers signes evolutius que f

Fins ara havíeu cregut que la tercera en discòrdia en la vostra relació de parella era una pàjara, un pendó que, sense adonar-vos-en, us havia robat l'atenció i  els compliments del vostre company. Però ara i aquí us confesso que aquesta bagassa la teniu ben aprop, dins de casa, al menjador, i en un lloc privilegiat, en una mena d'altar pagà: la televisió. El primer punt de discòrdia és establir la propietat del comandament a distància. Amb el coneixement de l'evidència que qui tingui el comandament tindrà el poder sobre l'andròmina, els membres de la parella s'enfronten en un duel al més pur estil Western i despleguen el seu arsenal més letal per aconseguir el preuat trofeu. Un cop acabada la pugna el vencedor s'alça victoriós brandant el trofeu del comandament a la mà dreta en senyal inequívoc de domini i el vençut esgrima tota mena d'arguments per restar legitimitat al combat i demana un repartiment equitatiu del poder sobre l'imperi televisiu. Atès q