Cabòries d'estar per casa

Arriba el moment que tots esperem en candeletes durant onze mesos: les tant desitjades com merescudes vacances d'estiu. És el moment d'alliberar-se de les responsabilitats i preocupacions laborals, llençar-les al mar i tenir ben a prop una xarxa per recuperar-les d'aquí a trenta dies. Per a un ampli sector les vacances són sinònim de relax, de mandrejar amb un tinto de verano en una mà i un ventall a l'altra i fer bandera de l'expressió dolce far niente . Aquest tipus de vacances també acaben sent rutinàries: cada dia es repeteix la mateixa rutina: platja, dutxa, paella o la versió light d'un gaspatxo; migdiada bavejant a la típica gandula feta de tires de plàstic que deixen rastre a la pell, com si es tractés d'un fòssil; copa de gelat a la Jijonenca, sopar ràpid i a prendre la fresca a qualsevol terrassa d'algun passeig marítim ventilat per la marinada. Tot plegat embolcallat amb el perfum habitual de repel·lent de mosquits amb què ens hem untat cada

Aquest és el pas previ, el peatge que cal pagar per poder gaudir d'unes merescudes vacances. Sempre fa mandra posar-s'hi perquè resulta difícil de preveure la roba que ens vindrà de gust posar-nos d'aquí a quinze dies en un indret que encara no en coneixem el clima. Resulta difícil fer una tria entre les peces de vestir que s'amunteguen a l'armari de casa i concedir a algunes d'aquestes peces el privilegi de treure-les a passejar per latituds on potser mai més tornaran a lluir-se. És un exercici de previsió, meticulositat i sobretot condensació.  Previsió perquè cal preveure totes aquelles situacions en què et pots trobar, per molt inversemblants que semblin. Exercitem la meticulositat a l'hora de fer la tria de tots aquells objectes que podem necessitar lluny de casa. Hem de ser curosos per evitar portar un excés d'equipatge i ser sancionats amb un suplement per la companyia aèria de torn. I finalment l'exercici més important, però alhora el més di

La inquietud malaltissa per simplificar-ho i escurçar-ho tot ha conduït l'ésser humà a treure's de la butxaca dels invents les sigles, els símbols i els acrònims. Són mètodes d'economia gràfica que han funcionat d'ençà que el grafisme es barreja amb criteris econòmics, és a dir, quan cada lletra que s'escriu té un cost, ja sigui monetari o temporal (que el temps també es paga amb diners).  Podríem dir, utilitzant un símil prou eloqüent, que són píndoles de significat concentrat en una síl·laba, vaja com un lacasito amb el qual t'ennuegues mentre el pronuncies. Sempre hi ha qui n'abusa i converteix un text en un missatge xifrat i impronunciable per manca de vocals que facin més esponjosa la pronunciació.. Per no parlar de la dificultat de comprensió que representa conèixer el significat d'un grup de lletres aleatòries: CATV, TSJC, CGPJ, CCRTV, SSRG, SCOOP, ISBN, VOSC. Qui no s'ha sorprès mai inventant significats surrealistes per a una sigla desconegu

Deixaríeu veure als vostres fills pel·lícules com Abierto hasta el amanecer, Pesadilla en Elm street o Pulp fiction? Pel bé de la propera generació, espero i desitjo que la resposta majoritària hagi estat negativa. Tanmateix, segur que més d'una vegada heu hagut d'explicar contes als nens perquè s'adormin. Us heu parat a pensar mai que el contingut macabre, gore o dramàtic dels contes més tradicionals els farien mereixedors dels antics dos rombes? Sense remenar gaire, penso en el conte de les cabretes i el llop, en què una mare embogida, i amb la col·laboració dels seus fills com a còmplices, és l'autora material de l'esventrament d'un malaurat llop l'únic pecat del qual va ser satisfer l'instint més primari de tots: la gana. El patiment cruel i despietat d'un llop és una constant en aquesta mena de relats. Fixeu-vos també en el conte de la caputxeta, en Pere i el llop o els tres porquets. En tots aquests contes el malaurat animal acaba esventrat, so

Tot i ser l'últim disc dels mallorquins Antònia Font, aquest títol em va molt bé per encapçalar una reflexió sobre l'actualització d'una tradició força arrelada en els concerts d'ençà de la Nova Cançó (potser ja havia estat institucionalitzada amb anterioritat, però l'edat i la memòria no em permeten rebobinar més enllà...) Com si es tractés d'un codi ocult interioritzat pel públic dels concerts, quan es comencen a sentir les primeres notes d'una melodia especialment emotiva, l'auditori comença a il·luminar-se amb milers de minúscules llums que ajuden a crear una atmosfera única i irrepetible. Es viu com un acte de comunió entre l'artista i el seu públic, que amb aquesta tradició demostra la seva entrega total i absoluta. Inicialment les llums provenien d'encenedors, que tothom carregava a la butxaca perquè era un estri necessari per practicar un dels vicis més estesos entre la població adulta (juntament amb el sexe). No era un mèto

Catalunya és una nació de tradicions, i una de les tradicions que compta amb més participació popular (encara que sigui de forma involuntària) són les retencions de diumenge a la tarda tornant de la platja.  Aquelles fileres inacabables de cotxes en marxa intermitent (ara freno, ara accelero, amb un ritme patxanguero...) rodant per l'asfalt de l'N-340, de l'AP7 o d'altres vies que connecten les platges més poblades amb la ciutat més poblada. Qui no ha estat víctima involuntària d'una d'aquestes xacres de la societat benestant? Qui no ha patit en pròpia carn la lentitud del pas del temps en aquesta situació? Qui no ha gaudit amb la visió dels ocupants de cotxes veïns en situacions d'allò més grotesques (la copilot pintant-se les ungles dels peus mentre treu la llengua per concentrar-se, els nens esclafant bombolles de xiclet al vidre, la iaia que dorm amb un filet de baba regalimant-li barbeta avall, el conductor fent burilles i enganxant-les al volant, ...).

En la societat internetitzada en què vivim és habitual haver d'identificar-se mitjançant contrasenyes, ja siguin numèriques o alfanumèriques, per accedir a molts tipus de serveis personals i confidencials. A l'hora de buscar aquestes identificacions la gent no s'acostuma a escalfar massa el terrat i acaba tirant pel dret i posant codis que siguin fàcilment memoritzables sense haver de fer una sessió de concentració a l'estil Rei-ki ni haver de recórrer al clàssic post-it enganxat a la targeta bancària (tot i que hi ha il·luminats que l'hi duen). Els noms dels fills, de les mascotes, de la parella o els més massoquistes de la sogra són els que guanyen terreny quan es tracta de buscar una contrasenya alfanumèrica, mentre que les dates de naixement o combinacions simples i repetitives són les preferides en el terreny numèric. Hi ha qui per qüestions de simplicitat i globalització opta per utilitzar la mateixa contrasenya per a totes les aplicacions, amb el perill que a

El món musical infantil és un bon exponent del moviment surrealista que va popularitzar brillantment el carismàtic Salvador Dalí. Jo m'atreviria a comparar sense cap mena de recança l'obra d'aquest genial artista amb qualsevol cançó popular infantil No és estrany imaginar que moltes de les cançons infantils que repeteix innocentment la nostra mainada hagin estat creades sota els efectes de substàncies psicotròpiques per incrementar la imaginació del compositor. Comencem per una de ben coneguda: La lluna, la pruna constitueix el primer exemple documentat i musicat  de família desestructurada en què els progenitors lluiten aferrissadament per la custòdia dels seus descendents. El pare no cessa de reclamar la filla llunàtica mentre la mare es nega reiteradament a complir el règim de visites que li pertocaria d'acord amb el conveni ratificat davant d'un jutge. Un segrest en tota regla, vaja! I què me'n dieu de l'elefant que condueix despreocupadament una bicicle