Lamparetes
Com si es tractés d'un codi ocult interioritzat pel públic dels concerts, quan es comencen a sentir les primeres notes d'una melodia especialment emotiva, l'auditori comença a il·luminar-se amb milers de minúscules llums que ajuden a crear una atmosfera única i irrepetible. Es viu com un acte de comunió entre l'artista i el seu públic, que amb aquesta tradició demostra la seva entrega total i absoluta.
Inicialment les llums provenien d'encenedors, que tothom carregava a la butxaca perquè era un estri necessari per practicar un dels vicis més estesos entre la població adulta (juntament amb el sexe). No era un mètode exempt de perill, ja que la subjecció ferma de la llengueta del gas per impedir que s'apagués el llum provocava més d'un socarrim al dit polze, l'encarregat d'aquesta tasca. El públic més tecnològic i preparat per a la vida moderna apostava per un mètode més segur i vistós: les bengales.
Actualment, però, amb les últimes envestides del govern contra el tabac, la proliferació d'aquests estris ha anat de baixa. És per això que el públic d'un concert ha hagut de buscar alternatives als encenedors per poder mantenir viva aquesta tradició tan nostrada. I què hi han trobat a les butxaques que emeti llum? (imiteu la veu de la Sandra Kamaca...) El mòbil. La pantalla il·luminada d'aquests dispositius és la insòlita versió actualitzada dels encenedors que anys enrere havien il·luminat els acords de l'Estaca, Paraules d'Amor o Que tinguem sort.
Avui la llum de la tecnologia il·lumina les melodies més emotives dels Manel, dels Amics de les arts o dels mateixos Antònia Font. És cert que no és una llum tan càlida com la que emetia el seu predecessor però també aconsegueix impregnar l'ambient d'una màgia especial.
Ja ho diuen, renovar-se o morir...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada