Cabòries d'estar per casa

Diners,  respecte, mitjons, temps, Nord, vergonya, claus, dignitat, virginitat. Quin creieu que és l'element que uneix tots aquests conceptes? No hi busqueu cap explicació filosòfica. És ben senzilla i quotidiana. Hi ha coses que han vingut al món per acomplir un sol objectiu: perdre's. Davant la pèrdua d'un objecte material el cos reacciona inicialment amb una sufocació sobtada, directament proporcional al nivell de dependència que tinguem de l'objecte en qüestió. Els cinc litres de sang que corren per les nostres venes abandonen la seva tasca vital de mantenir irrigades totes les extremitats del cos i es precipiten com un tsunami cap al cervell, provocant una autèntica mascletà interior, com si una vintena de timbalers del Bruc s'haguessin instal·lat entre els plecs del cerebel i toquessin a l'uníson la marxa turca de Beethoven. Passada aquesta entrada triomfal, el cos es relaxa i entra en la fase de negació de l'evidència, assegurant-nos a nosaltres matei

Si mai teniu ocasió d'interceptar un missatge de mòbil d'un individu/a menor de vint anys, mireu-vos-el amb calma i admiració, perquè esteu davant d'una codificació digna del millor estratega militar, impossible que l'enemic la desxifri. Sembla que els seus missatges tarifiquin per lletres perquè obvien totes aquelles lletres innecessàries per a la comprensió global del text, són autèntiques píndoles comprimides de discurs. A10 ha deixat de ser la posició estratègica d'un vaixell en una quadrícula de paper o les sigles d'una consulta ciutadana d'alliberació nacional per donar pas a un succedani de salutació de comiat reduïda. Una frase amb un intens contingut emocional com T'estimo l'enllesteixen amb un TSTM o fins i tot TK (com pot arribar al cor una expressió tan comprimida que fins i tot costa de veure a primer cop d'ull?) Perquè han d'escriure totes les lletres d'aquesta locució interrogativa quan poden solucionar-ho amb dues ll

Entenc que les persones que treballen de cara al públic, sobretot les dependentes, han de fer la gara-gara al client per guanyar-se la seva confiança i fidelitat. Reina, guaita quin llamàntol més fresc, si encara belluga ; guapa, taronges acabades de collir; acosta't nena, que tinc unes costelletes tan tendres que es desfan a la boca ,...  Realment cal utilitzar aquests apel·latius tan familiars per vendre peix, fruita o carn?  Què voleu que us digui? A mi, que em diguin reina (exceptuant les dues o tres persones més properes a qui els permeto aquest apel·latiu) doncs no m'acaba d'agradar, ho trobo un excés de peloteiu. Parteixo de la base que no m'agrada que em pelotegin, però assumeixo que hi ha un cert sector de la població (que segueix sèries com Cuéntame o Amar en tiempos revueltos ) que es troben còmodes amb aquest tracte tan familiar en un ambient per on es mouen a diari com si fossin les mestresses d'aquest peculiar regne. A l'altra extrem de tracte hi

Ja de ben petits els adults ens burxen amb la pregunta del milió: Què vols ser quan siguis gran? La resposta deixaria més d'un perplex si fos:  I jo què sé, si amb prou feines tinc totes les dents i la picardia necessàries per poder defensar els meus drets a l'hora de buscar una ocupació precària a través d'una piiiiiiiiiiip d'ETT. Inicialment les nostres aspiracions són grandiloqüents: astronauta, metgessa, jutge, arqueòloga, periodista, arquitecta, professor, veterinària, notari (encara que sembli mentida n'hi ha que ja ho tenen clar de petits), pilot, inventor, i un llarg etcètera de professions en majúscules amb més o menys futur. En alguns casos, les aspiracions es moderen quan som conscients que aquestes professions requereixen un grau força elevant d'estudis i, per tant, de sacrifici. És llavors quan reformulem els desitjos i ens encaminem cap a professions més adaptades a la força de voluntat de cadascú: perruquera, cuiner, hostessa, bomber, policia, ac

Per moltes representants del gènere femení els mapes són l'equivalent a un enigma escrit en sànscrit: indesxifrables a primer i últim cop d'ull. No serveixen de res les contínues lliçons d'orientació que amb més o menys paciència ens imparteixen els abnegats mascles de la família, que saben llegir mapes gràcies a les maniobres militars que han fet durant l'època més gratificant de la seva vida: la mili. Aquestes lliçons sempre segueixen la mateixa pauta i giren al voltant de dos temes clau: Orientar el mapa cap al Nord amb l'ajuda de la brúixola (brúixola? Quin sentit té seguir les indicacions d'una agulla que contínuament es belluga i té menys determinació que la davantera del Reial Madrid). Fixar-se en punts representatius sobre el terreny i saber-los situar en el mapa. Potser identificaríem alguna cosa sobre el mapa si poguéssim viure en un univers paral·lel (com a Matrix) per veure en tres dimensions els símbols representats en dues dimensions. Vistes tot

Potser el nostre principal problema és que no llegim. Ja ho vaig esbombar públicament al post paper mullat : els mediterranis acostumem a tirar pel dret i fem cas omís de qualsevol instrucció que vulgui dirigir les nostres accions. Som ànimes lliures, cervells desbocats amb la convicció que la locució Obre fàcil escrita a l'extrem d'alguns envasos plàstics, metàl·lics, de cartró o tetrabrics és el lema d'una nova campanya per fomentar la promiscuïtat entre la població femenina. En descàrrega dels milers d'individus mediterranis que practiquen la filosofia de tirar pel dret, he de dir que alguns obre fàcils tenen poca cosa d'obre i encara menys de fàcils, però, tant costa intentar-ho? Com a mínim es dóna l'opció a comprovar la (poca) operatibilitat del dispositiu d'obertura. En aquest cas adaptaríem el principi d'innocència de l'àmbit judicial i aplicaríem el benefici del dubte. Els obre fàcils més perillosos són els de les llaunes, que acaben esdeve

D'un temps ençà l'home (entès no com a genèric sinó com a la part masculina de la parella) ha envaït un espai que fins no fa gaire era el regne on la dona arribava a la seva plenitud: la cuina. Aquesta invasió ha provocat canvis en els mètodes de treball, en els criteris d'ordenació i fins i tot en la filosofia. Abans la dona era la mestressa i senyora d'aquests escassos metres quadrats, però ara alguns homes han descobert aquest mètode per realitzar-se culinàriament i la cuina ha esdevingut un altre espai de friccions entre la parella. Quan només hi ha un individu que actua a la cuina només hi ha un ordre, però amb dos cuiners sorgeixen dos criteris d'ordenació: un deixa més a mà els ingredients més freqüents i un altre els ordena alfabèticament, seguint una ordenació enciclopèdica. Amb un sol usuari, la cuina es manté tan (des)ordenada com un vol, però amb dos usuaris, l'ordre esdevé un cavall de batalla. Un neteja els estris així que els acaba d'utilitzar

Qui no ha passat mai pel tràngol de buscar un substantiu que identifiqui la persona amb qui es comparteixen vida, miracles (sobretot el de la vida) i desgràcies (encara que siguin minses) davant d'altres persones. És una tria difícil i del resultat es deriven implicacions futures: L'opció més formal és la de  marit o muller , substantius amb solera que tenen força tradició entre un ampli ventall de generacions que han crescut a recer de la dictadura d'en Siset i dels primers anys de la democràcia. És el substantiu per excel·lència que descriu de la manera més tradicional possible aquella persona amb qui s'ha passat per l'altar amb més o menys pompa, se li ha tallat la corbata al nuvi, s'ha rifat la lliga de la núvia i Déu o un jutge (en absència del primer) han certificat la unió matrimonial. Una altra opció que últimament ha proliferat és el vocatiu parella ja que dóna resposta a una necessitat creixent de designar una persona sense especificar-ne el gènere (m

En arribar els dies festius els virus sembla que troben un bon caldo de cultiu per escampar-se entre els abnegats treballadors que han acomplert amb diligència les responsabilitats durant els dies laborables. Tan aviat es posa el peu al carrer un divendres a la tarda (amb sort al migdia) tot un escamot de virus, bacteris i altre artilleria bioquímica ens espera per atacar-nos i obligar-nos a fer llit els dos dies festius que tan merescudament ens hem guanyat amb la suor del front (tal com va vaticinar Crist a Adam i Eva al paradís després d'haver trencat el pacte pomeril). Durant dos dies som filtrafes humanes que s'arrosseguen per la casa com ànimes en pena, moquejant constantment, tremolant incontroladament i amb el cervell a punt d'esclatar i escampar les vísceres per les immaculades parets del dormitori. El termòmetre intenta inútilment contenir el mercuri, que amb una potència inusual grimpa per la cànula que el reté. Les medecines s'amunteguen a la tauleta de nit.

Amb una tecnologia que avança a una velocitat trepidant, no aconsegueixo arribar a entendre per què encara hem d'anar carregats amb tres mil i una targetes de tots colors. És un acte d'heroïcisme que el moneder aguanti la càrrega feixuga de la munió de targetes que entaforem en el seu interior. Entre la documentació oficial, targetes d'entitats financeres, targetes de comerços, títols de transport i targetes de visites, arriba un punt que el desgraciat moneder es veu obligat a deixar-nos veure les seves entranyes, ofegat per la pressió que suporta el seu interior. Els fabricants de bitlleters haurien d'adaptar les seves creacions a les necessitats vitals dels consumidors, que no en tenen ni per començar amb els vuit espais de sèrie destinats a aquests petits gadgets plastificats. Haurien d'inventar una mena d'acordió desplegable adossat al compartiment actual que ens permetés mostrar tota la col·lecció de targetes amb un cop de canell. Una solució passaria per p

El món del transport privat va experimentar tota una revolució amb l'aparició dels primers cotxes utilitaris, aquells que, tot i ser un esforç econòmic important, el proletariat va aconseguir comprar signant  una lletra cada mes. De llavors ençà han estat molts els models mítics que han conduit els membres d'aquest estament social, cofois i plens del prestigi que donava ser propietari d'una d'aquestes andròmines. Un dels primers utilitaris aparegué durant els anys 50. Fou un tal Biscuter: una closca de nou descapotada que tenia l'avantatge de ser aparcat amb les mans, sense necessitat de fer anar el volant, només calia aixecar-lo i encaixar-lo en el forat. Actualment aquesta utilitat seria força més valorada que els dispositius infrarojos que t'assisteixen durant l'aparcament , ateses les dimensions dels escassos forats que es troben. Segurament el cotxe més popular de la factoria estatal és el 600. Amb aquest utilitari, les famílies de la dècada dels 60 va

Cada vegada que estenem roba ens despullem una mica davant del tot el veïnat. Totes les nostres intimitats queden al descobert, a mercè dels ulls curiosos dels veïns que, amb o sense mala intenció poden emetre judicis sobre la nostra vida i els nostres hàbits. Tot queda exposat al públic talment com l'aparador d'una botiga: la nostra roba íntima sexy, la talla dels nostres sostenidors, la taca de lleixiu dels texans que no ha marxat mai, els mitjons desaparellats i foradats, els calçotets de coll alt, els jerseis de llana que accidentalment han passat pel mateix procés que els caps miniaturitzats dels híbaros,... I qui no ha passat mai pel tràngol d'haver de baixar al veí dels baixos a rescatar una peça que ha intentat suïcidar-se tirant-se balcó avall? Sobretot si es tracta d'una peça compromesa, d'aquelles que només ens posem en les ocasions més solemnes per apujar els ànims. Amb quina cara li demanes a la veïna, que potser té 80 anys i fa servir calces de coll al

Tot i que aquesta frase no tingui un ús massa generalitzat, la sensació que defineix sí que és universal. Tanmateix és una sensació que augmenta amb l'edat. Durant la infantesa sembla que el temps viatgi en tartana, potser perquè no som massa conscients de la mètrica temporal fins ben avançada aquesta etapa i perquè és una etapa en què la impaciència juga un paper molt important: tenim pressa, molta pressa per fer-nos grans i poder fer totes aquelles coses que en aquell moment ens són vedades. El temps canvia de mitjà de transport el dia que algú més jove se'ns dirigeix amb un ofensiu senyor/senyora quan tu encara tens al cap sortir de marxa, buscar rotllets d'una nit i només et preocupa aprovar totes les assignatures al juny. La tartana és substituïda pel cotxe i, tot i les limitacions imposades per llei a aquests vehicles, la velocitat del temps augmenta considerablement. El tercer canvi de mitjà de transport del temps es produeix en assumir el rol de progenitor: del cotx

Un cop superades les primeres desavinences sobrevingudes al dormitori , la parella s'enfronta a un nou tipus de friccions més íntimes: les que s'esdevenen en el si de la cambra de bany, un espai difícil de compartir atesa la naturalesa de les accions que s'hi duen a terme. És precisament en el bany on trobem el primer senyal inequívoc d'una convivència: el raspall de dents. Aquest petit objecte constitueix l' avanzadilla del desembarcament general que inevitablement es produirà més endavant. Un cop entra al bany el raspall de dents de la parella, els esdeveniments es precipiten i no hi ha qui els aturi. Lligat amb el raspall trobem el primer element distorsionador: la pasta de dents. Una acció tan aparentment inofensiva com prémer el tub per treure'n la pasta constitueix un veritable maldecap. Hi ha qui, amb seny i bona praxi exerceix la pressió a la part baixa del tub, facilitant el desplaçament de la pasta cap a l'exterior. Altres exerceixen la pressió e

Ahir era Sant Medir i, com cada any, l'escena es repeteix incansablement: piles i piles d'adults a primera fila que aparten les criatures per aconseguir ocupar un bon lloc durant el pas del seguici. Atès que a la gran majoria la lumbàlgia els impedeix ajupir-se per arreplegar els caramels que llencen les colles amb més o menys potència, han de buscar solucions alternatives per aconseguir un bon botí. Uns opten per la solució parabòlica: subjecten paraigües en posició inversa per aconseguir capturar un nombre més elevat de dolços, i uns altres opten per una solució menys tècnica: duen bosses de plàstic plenes a vessar de caramels, però tot i així, encara s'acosten als cavalls demanant (en ocasions pidolant) grapats i més grapats de dolços. Les peces més valorades són els xumets de caramel, els petazetas i els palotes . La lluita per aconseguir un d'aquests trofeus esdevé aferrissada en advertir algun proveïdor d'aquests dolços. Llavors el manat afamat ataca sense

Tremolor. Aquesta és la primera reacció que ens envaeix quan som conscients que hem de fer ús dels serveis de reparació. Els professionals d'aquest àmbit que més tremolor provoquen en els abnegats pacients són els lampistes. Un simple bon dia a domicili d'aquest col·lectiu ja comença a facturar, com si duguessin incorporat un taxímetre que augmenta la xifra amb cada passa, cada examen visual, cada diagnòstic i cada pedaç. La tremolor augmenta quan veus la cara de circumstàncies del tècnic mentre pronuncia la frase maleïda: senyora, està segura que vol arreglar-ho... no val la pena. Millor que se'n compri un altre .  I ens sentim indefensos perquè som a les seves mans, a mercè de la seva voluntat, a mercè dels seus terminis ( doncs no m'hi podré posar fins d'aquí a una setmana ...), a mercè de la seva pulcritud (d'això no van precisament sobrats) i sobretot, a mercè del seu pressupost ( han sorgit unes complicacions que no hi comptava i això incrementa una mica

Els mediterranis, per definició, som individus espontanis, apassionats, orgullosos i impacients. I és precisament la combinació d'aquestes quatre virtuts el que ens fa defugir de qualsevol intent de dirigir les nostres accions. Per aquesta raó, a l'hora de muntar un aparell, un electrodomèstic o un moble d'Ikea confiem en la nostra intuïció, els nostres coneixements previs i la nostra habilitat improvisatòria . Per a nosaltres, els llibres d'instruccions són pamflets propagandístics que s'inclouen a la caixa del producte en qüestió i acostumem a desfer-nos-en juntament amb el cartró de la caixa (perquè també som ecològics) En això, com en d'altres aspectes, som radicalment oposats als germànics, que abans de treure el producte de la caixa s'han llegit tres vegades les instruccions i n'han fet una síntesi en un dinA4 i un diagrama en un dinA3. En el procés de muntatge segueixen les instruccions al peu de la lletra, com si es tractés d'un text sagrat.

En el selecte i reduït col·lectiu dels creatius responsables de pensar un nom eloqüent i evocador per als nou models de vehicles, hi trobem tot tipus d'individus: Els patriòtics: Aquells que després de recórrer tota la geografia espanyola troben la inspiració en els topònims i altres monuments de la pell de brau: Ibiza, Toledo, León, Alhambra, Córdoba, Altea,...Fent país (veí) Aquells que abusen de les substàncies psicotròpiques i creen noms d'allò més frikis. Qui no recorda el mític 131 Supermirafiori? Perquè era italià, que si el nom fos català,  qui es compraria un cotxe que es diu supermiraflors? Potser els Village People? Us imagineu els Village People en un 131 supermirafiori amb les finestres avall i escampant arreu les notes de Camarón? Una estampa digna de quedar gravada a la memòria. Els estrategues: Quan s'acaba la inspiració arriba el passotisme, o el que és el mateix, la llei del mínim esforç. Hi ha models que, com si es tractés d'una partida al tradicio