Per quan diu que ho vol?

Tremolor. Aquesta és la primera reacció que ens envaeix quan som conscients que hem de fer ús dels serveis de reparació. Els professionals d'aquest àmbit que més tremolor provoquen en els abnegats pacients són els lampistes. Un simple bon dia a domicili d'aquest col·lectiu ja comença a facturar, com si duguessin incorporat un taxímetre que augmenta la xifra amb cada passa, cada examen visual, cada diagnòstic i cada pedaç.

La tremolor augmenta quan veus la cara de circumstàncies del tècnic mentre pronuncia la frase maleïda: senyora, està segura que vol arreglar-ho... no val la pena. Millor que se'n compri un altre. 

I ens sentim indefensos perquè som a les seves mans, a mercè de la seva voluntat, a mercè dels seus terminis (doncs no m'hi podré posar fins d'aquí a una setmana...), a mercè de la seva pulcritud (d'això no van precisament sobrats) i sobretot, a mercè del seu pressupost (han sorgit unes complicacions que no hi comptava i això incrementa una mica el pressupost inicial...)

I els abnegats clients accedim a totes les seves excentricitats com si fossin déus i resem a uns altres déus perquè torni la normalitat a les nostres llars, costi el que costi, perquè ens comença a envair un sentiment de penediment.  Potser hauria valgut més continuar amb els pedaços casolans: Potser no eren tan estètics però eren igual de pràctics i sobretot més econòmics.
Conclusió: Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.