Cabòries d'estar per casa

Com cada any per aquestes dates la meva comunitat de veïns es prepara per celebrar la ja tradicional assemblea per escollir els nous càrrecs electes: president i tresorer. Potser en altres escales són títols altament disputats, però no és el cas de la meva, on tothom fa les mil i una filigranes per evadir-se d'ocupar la més alta representació veïnal. En aquestes reunions, celebrades durant el capvespre al vestíbul d'entrada, tothom regurgita sense complexes tota mena de queixes sobre la gestió de la junta anterior i es nega a donar el vistiplau a qualsevol inversió per dignificar els espais comuns. Entretant la junta sortint es desfà en argumentacions per justificar la despesa d'alguna partida pressupostària conflictiva. Un cop acabades les votacions que erigeixen dos veïns a la màxima representació de la comunitat arriba el colofó: el torn obert de paraules. Aquestes reunions no serien el mateix sense aquest calaix de sastre on tot s'hi val, on s'obre la porta a to

La nit de Sant Joan és nit d'alegria. Així comença un vell tema musical d'en Sisa, aquell cantautor que potser molts recordareu per la seva melena i  el seu estil hippie. Avui els sectors conservadors el definirien injustament com un perroflauta , ara que està molt de moda la parauleta. A mi sempre m'ha semblat l' alter ego del mag Juan Tamariz. Potser són germans bessons? El cas és que, tal com canta Sisa, la nit de Sant Joan constitueix el tret de sortida de l'època més expansiva de l'any. Qui més qui menys perd una mica de la vergonya que ens ofega a l'hivern, es vesteix d'una manera més festiva, acolorida i despreocupada i segueix al peu de la lletra la filosofia del Carpe Diem, a imatge i semblança del que prediquen els anuncis de la cervesa més estrellada de la Mediterrània. Encara que no fem vacances fins a l'agost l'inici de l'estiu i la seva celebració amb aquesta revetlla ens carrega el cos i la ment de bon rotllo. És la frontissa

Amb l'inici del bon temps ve de gust treure's l'abric, els mitjons i notar l'escalfor del sol com s'escampa per cada centímetre de la capa epidèrmica. Una bona manera de compensar el baix nivell calorífic que ha suportat el cos durant l'hivern és sortir de casa, escampar la boira i anar a passar el dia a qualsevol indret més o menys idíl·lic envoltat de natura i banyat pels rajos solars i per les aigues enjogassades d'un rierol. Fer el que tots coneixem amb una paraula anglesa que s'ha incorporat amb força a la nostra cultura: pícnic. A l'hora de fer pícnic trobem dos tipus de famílies: La família cargol , que intenta repdroduir amb la major fidelitat possible les comoditats que tenen a casa i, per tant, carreguen amb bona part d'aquestes comoditats per plantificar-les en plena natura. Es perfilen com a autèntics professionals del pícnic muntant una casa sense parets enmig d'un medi hostil com és la natura. Poltrones, nevera, canari, aparell

21.45 h. Fa una estona que una munió de gent ha acudit puntualment a la cita que ens tenia preparada avui la lluna. Han carregat queviures, begudes i altres entreteniments gastronòmics i han fet cap als punts més alts de la ciutat de Barcelona. Un d'aquests punts neuràlgics ha estat la muntanya pelada, un mirador privilegiat situat a cavall del districte de Gràcia i d'Horta-Guinardó, des d'on es pot gaudir d'una vista més que privilegiada de la ciutat. Allà desenes de caps inclinats cap a l'esfera celest buscaven la protagonista per tots els racons, però la reina de la nit s'ha fet esperar i no ha estat fins ben passades les deu que ha fet la seva aparició estelar.  Fins aquell moment es podria parlar d'una concentració de desencantats (no goso dir indignats perquè actualment aquesta paraula té massa connotacions). Els més impacients feien mitja volta renegant contra els astrònoms que havien predit un eclipsi lunar fins al moment inexistent. Els nens, més e

Potser aquest post desencantarà més d'un idealista que encara creu en els cops de sort. No és qüestió de ser optimista ni pessimista, sinó possibilista (si em permeteu l'espoli del mot a l'Eva Piquer). És cert que en temps de crisi qui més qui menys busca una sortida endavant cap a la llum (digues-li Déu, digues-li força, digues-li sort). Poseu-li el nom que més us convingui, però tothom s'aferra a alguna cosa que ens dóna forces per llevar-nos cada dia, fer front a les vicissituds que el dia ens prepara i arribar a la nit i poder dir-nos amb la boca petita (no fos cas...) que hem sobreviscut. Qui confia que la sort el treurà d'algun atzucac perd el temps. La sort no és un cooperant d'una oenegé que pul·lula pels carrers buscant la gent més necessitada de fortuna, ni la trobem enllaunada als prestatges més assequibles del supermercat, ni plou del cel quan menys t'ho esperes. La sort és una dama fugissera que s'amaga de les mirades indiscretes dels vivido

A petita escala la franja mediterrània també té la seva època de monzons. Ni de bon tros es presenta amb la virolència dels països tropicals però es deixa sentir amb contundència. El clima mediterrani ens té molt ben acostumats: hiverns suaus i eixuts, i estius càlids però suportables. Però en arribar les estacions de peatge entre una i altra (primavera i tardor) els cumulunimbus guanyen terreny en un cel serè i deixen caure sobtadament i amb tota la mala llet de què són capaços aiguats que deixen ben xop més d'un transeünt desprovist d'un aixopluc de butxaca. Qui no ha gaudit mai contemplant la força descarregadora d'una tempesta rere els vidres de casa estant, a recer de l'amenaça i tenint les cuixes enganxades al radiador? Un moment idíl·lic que canvia radicalment quan enlloc de veure la pluja rere els vidres, notes les gotes com regalimen cos avall, amarant tot el que troben al seu pas. Quan els pantalons xops se t'enganxen a la pell com un vestit de neoprè i et

Heu tingut mai l'oportunitat de visitar un d'aquells locals de restauració el lema dels quals és menja fins que rebentis, altrament dits buffets lliures o afartapobres? No em negareu que ha estat una experiència religiosa, parafrasejant el hitparade d'un d'aquests fillsdepapà, digna de ser recordada pels segles dels segles, parafrasejant, si m'ho permeteu, el hitparade de la cúria catòlica, apostòlica i romana. El primer impacte ens arriba per via nasal i no acostuma a ser massa agradable. Només entrar-hi ens envaeix una olor indeterminada, fruit de l'amalgama d'aromes que emanen de l'ampli ventall d'aliments cuinats de les maneres més diverses possibles. El segon input és visual: safates carregades de menjar es presenten ben arrenglerades i distribuïdes sàviament en funció de la posició que ocupen dins l'àpat (amanides, entrants, primers, segons i postres). Força sovint, però, els comensals no respecten aquest ordre de presentació i elaboren uns

90-60-90 No cal ser massa espavilat per saber a què es refereixen aquestes tres xifres, oi? Vindria a ser la versió actual de les  proporcions corporals que propugnava da Vinci amb el seu home de Vitruvi. Tanmateix, i per molts esforços que fa la indústria de la moda per fer-nos passar a tots pel mateix adrecedor, els estereotips corporals no acaben de rutllar i ens afartem de veure exemples d'aquesta fal·làcia passejant pels carrers. Són persones  amb pits caiguts, esquenes desproporcionadament amples, glutis asimètrics, cuixes equiparables només amb els pernils d'aglà, papades  de pelicà  englutint  un peix globus i aquella zona de flotació fluctuant que no apareix en cap de les tendències que marquen les passarel·les. Aquestes són només algunes de les realitats amb què ha de lidiar la indústria tèxtil a l'hora d'homogeneïtzar els cossos i que li impedeixen disposar d'unes talles universals que englobin totes les versions del cos humà. Senyors, és u que hi ha,