Cases de barrets

Com cada any per aquestes dates la meva comunitat de veïns es prepara per celebrar la ja tradicional assemblea per escollir els nous càrrecs electes: president i tresorer. Potser en altres escales són títols altament disputats, però no és el cas de la meva, on tothom fa les mil i una filigranes per evadir-se d'ocupar la més alta representació veïnal.

En aquestes reunions, celebrades durant el capvespre al vestíbul d'entrada, tothom regurgita sense complexes tota mena de queixes sobre la gestió de la junta anterior i es nega a donar el vistiplau a qualsevol inversió per dignificar els espais comuns. Entretant la junta sortint es desfà en argumentacions per justificar la despesa d'alguna partida pressupostària conflictiva.

Un cop acabades les votacions que erigeixen dos veïns a la màxima representació de la comunitat arriba el colofó: el torn obert de paraules. Aquestes reunions no serien el mateix sense aquest calaix de sastre on tot s'hi val, on s'obre la porta a tota mena d'intervencions.
En iniciar-se aquest espai de debat lliure sempre hi ha qui, sentint-se protegit per la falsa seguretat que dóna parlar des d'un racó enmig del grup, escup sense pietat retrets, difamacions i altres calúmnies contra veïns que curiosament no són presents al ple.
Quantes reunions veïnals han acabat com el rosari de l'aurora justament arribat aquest punt: les paraules pugen de to, els ànims s'escalfen i comença el ball de bastons...

Finalment l'aglomeració humana es dissol amigablement com si res no hagués passat, davant la proximitat d'un espai televisiu amb força audiència (ja sigui una competició esportiva d'alt interès o una telenovel·la rància) i cadascú a casa seva i Déu a la de tots.