Afartapobres

Heu tingut mai l'oportunitat de visitar un d'aquells locals de restauració el lema dels quals és menja fins que rebentis, altrament dits buffets lliures o afartapobres? No em negareu que ha estat una experiència religiosa, parafrasejant el hitparade d'un d'aquests fillsdepapà, digna de ser recordada pels segles dels segles, parafrasejant, si m'ho permeteu, el hitparade de la cúria catòlica, apostòlica i romana.

El primer impacte ens arriba per via nasal i no acostuma a ser massa agradable. Només entrar-hi ens envaeix una olor indeterminada, fruit de l'amalgama d'aromes que emanen de l'ampli ventall d'aliments cuinats de les maneres més diverses possibles.

El segon input és visual: safates carregades de menjar es presenten ben arrenglerades i distribuïdes sàviament en funció de la posició que ocupen dins l'àpat (amanides, entrants, primers, segons i postres). Força sovint, però, els comensals no respecten aquest ordre de presentació i elaboren uns plats de difícil comprensió a primer cop d'ull (unes favetes a la catalana acompanyades d'un xarrup de gerds regat amb vinagreta de tàperes).
L'afany innat i ancestral que l'ésser humà té per acaparar aliments provoca que els comensals, moguts pel neguit de quedar-se sense algun dels plats que s'ofereiexen, amunteguin piles i piles de plats d'allò més variats al seu voltant. Plats que en el millor dels casos acabaran mig remenats sense ser englutits, a causa de la impossibilitat d'encabir cap més aliment en un estómac dilatat fins a extrems perillosos.
Tot i això és innegable que aquests locals acompleixen l'objectiu que es marquen: afartar els comensals amb molta gana i unes butxaques minvades.
Com sempre la saviesa popular la clava quan diu que la gana és aquella dama que només està contenta quan la maten i que a la panxa plena no hi entren penes.