Nit de Sant Joan
El cas és que, tal com canta Sisa, la nit de Sant Joan constitueix el tret de sortida de l'època més expansiva de l'any. Qui més qui menys perd una mica de la vergonya que ens ofega a l'hivern, es vesteix d'una manera més festiva, acolorida i despreocupada i segueix al peu de la lletra la filosofia del Carpe Diem, a imatge i semblança del que prediquen els anuncis de la cervesa més estrellada de la Mediterrània.
Encara que no fem vacances fins a l'agost l'inici de l'estiu i la seva celebració amb aquesta revetlla ens carrega el cos i la ment de bon rotllo. És la frontissa que ens permet accedir a les evocacions plaents de l'època estiuenca: sopars a la fresca, banys prohibits a la llum de la lluna, concerts de matinada, farres desmarxades que no se'n pot preveure el final, tardes ocioses languidejant en un racó ombrívol,...
Durant la nit més curta de l'any, i en tots els racons de la geografia del nostre país petit, ressonen els patacs estridents de petards, coets i altres entreteniments acusticolumínics. Els personatges més subversius entaforen aquests elements explosius als llocs més inversemblants (papereres, contenidors, tifes, formiguers) per gaudir veient com afecta l'impacte a la naturalesa de la víctima, sobretot a les formigues, que corren esperitades sense destinació concreta perquè amb la detonació han perdut el sentit de l'orientació.
La foscor queda il·luminada amb fogueres, talment un presagi de l'escalfor que el cos intentarà alliberar al costat dels amors deshinibits i despreocupats de l'estiu. Són fogueres que cremen any rere any per allunyar els mals esperits que ens segresten durant les estacions més fredes (o potser els convoquen per a l'any vinent). En tot cas, fixeu-vos-hi bé, perquè si mireu les flames del foc de Sant Joan hi veureu les banyes, el barret i els guants. I com mana la tradició gaudiu de l'albada fins a la sortida del sol.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada