Cabòries d'estar per casa

Abans de començar, vull demanar disculpes per avançat si amb aquest escrit fereixo alguna sensibilitat. Creieu-me quan us dic que no és la meva intenció. Dit això, començo. Amb l'arribada al poder de formacions suposadament progressistes, feministes i inclusives, ja fa uns anys que vivim immersos en una especial sensibilitat envers la igualtat, la paritat, la no-discriminació i l'acceptació de totes les realitats sexuals i identitats de gènere. Com a exemple, recordem com a les sigles inicials LGT (lesbianes, gais i transgènere) s'hi han afegit lletres que identifiquen altres identitats LGTBIQA (lesbianes, gais, transgènere, bisexuals, intragènere, queer, asexuals). Per si aquest catàleg quedés curt, i davant del risc d'esgotar les lletres de l'abecedari, ara hi han afegit un " +"  que fa les funcions de l'etcètera de tota la vida, per no ferir sensibilitats no recollides en aquest glossari d'etiquetes. Titlleu-me de retrògrada, però, de debò cal p

Les dones som patidores de mena. Aquesta és la nostra naturalesa intrínseca. El patiment està gravat en la nostra cadena de l'ADN. Genètic. Una desafortunada herència que es transmet de mares a filles. No de mares a fills o de pares a filles, no: de mares a filles. Tot queda en el gen X. Ja comencem el patiment de ben petites. Quan comencem a menstruar. Fes-li entendre a una nena d'onze o dotze anys que a partir d'ara cada mes sagnarà, la majoria de vegades amb dolor abdominal. I no deixarà de fer-ho fins ben passada la cinquantena. Tots els anys fèrtils els passarà pendent de la visita incòmoda de la comunista, la cosa (com si es tractés d'un ésser monstruós amb cap de lleó i cos de serp), la  Lady in red i tota mena de noms eufemístics per evitar esmentar-la en públic. Una murga i un patiment. El patiment sublim de la dona arriba amb els fills, començant per l'embaràs: una etapa on l'ésser que estem gestant ens xuclarà fins a l'últim bri d'energia.  Ai