Cabòries d'estar per casa

Per què ens costa tant assumir una avaria casolana i fem tot el possible per ajornar la intervenció d'un professional? (perquè l'únic que aconseguim és posposar-la, no anul·lar-la, no ens enganyem...) A la majoria de cases proliferen xapusses casolanes que intenten mantenir viva l'esperança d'evitar la visita d'un reparador professional. Qui no ha subjectat mai un botó amb cinta adhesiva per mantenir-lo premut? Qui no ha fet servir unes alicates per moure un mecanisme que ha perdut el mànec? Qui no ha fer servir el filferro del pa de motlle com a substitutiu d'una brida? Qui no ha fet servir Bluetack per subjectar un quadre? Qui no ha fet servir una mànega per omplir la cisterna del vàter? Qui no ha fet servir la cinta americana per apedaçar un objecte trencat? I qui no ha utilitzat un tamboret per sostenir la pica del lavabo? Finalment, després de comprovar l'evidència que tots aquests pedaços no han arreglat la situació anòmala, hem d'acabar acceptant

Amb tota la il·lusió del món anuncies que vas a viure en parella. Quina emoció! Comences una nova etapa de la vida que preveus intensa, romàntica, pletòrica... en definitiva, ideal. Però ningú no t'alerta de la realitat a què hauràs de fer frontacada dia, aquells petits detalls que l'amor no veu (perquè de tots és sabut que és cec) però la convivència se'n fa un tip. Les primeres desavinences quotidianes arriben en el dormitori: Primer element distorsionador: el cantó del llit. Com es tria el cantó del llit si els dos membres volen dormir a la mateixa banda? A cara o creu? a la palleta més curta? amb bona voluntat? La saviesa popular, que és la veu de l'experiència, diu que a la taula i al llit, a la dreta el marit. Segon element distorsionador: la flassada. Habitualment el membre masculí duu incorporada de sèrie una estufa, això provoca importants desavinences a l'hora de triar el gruix de la flassada. S'hauríin d'inventar les flassades mixtes: meitat nòrd

Qui consideri que el fenomen tunning en els vehicles és un producte dels últims 10 anys va ben errat. Durant la dècada dels 50-60 els propietaris dels primers utilitaris van començar a personalitzar l'interior dels seus vehicles, convenrtint-los així en petits santuaris. Productes d'aquesta època són per exemple la placa que contenia les fotos de la família i la inscripció Papa no corris, t'esperem,   l'incansable gos afirmatiu, que des de la part posterior del vehicle hipnotitzava el conductor del darrere amb el moviment oscil·lant de cap, o el naranjito de resina que penjava del retrovisor interior. També trobem un altre tipus d'elements de tunning, aquests més artesans: els que s'afanyaven a elaborar les mestresses de casa quan s'incorporava el vehicle a la família: els coixins i els tapets de ganxet,  a joc amb el color del xassís, per trobar-se com a casa. Tampoc no podem menystenir les tapisseries d'imitació de pell de lleopard que tan furor van c

Quatre de la tarda. En acabat de dinar em ve de gust alguna cosa dolça: potser un bombó. La llumeta que s'ha encès dins el racó de la memòria encarregat del manteniment de la intendència domèstica m'informa que fa uns dies que corre pel rebost una capsa vermella d'aquelles que alegren qualsevol moment del dia. Efectivament, la memòria encara funciona i la capsa hi és... però... BUIDA.  Després de la decepció i de sobrepassar amb escreix la taxa permesa de paraules malsonants, faig cinquanta respiracions profundes per arribar a un equilibri entre el meu ying (que maleeix els ossos de qui s'ha cruspit l'últim bombó i ha tingut la barra de deixar la capsa buida dins l'armari) i el meu yang (que lluita aferrissadament per contrarestar aquests sentiments destructius de la seva ànima bessona). Prenent-me un tè amb canyella (substitutiu del malaguanyat bombó) m'autoenganyo pensant que és més saludable i que no hay mal que por bién no venga ..., però els mals pensa

Pels volts de dates assenyalades la petita pantalla s'omple d'imatges cursis de noies lànguides amb posat innocent que, amb cara de fàstic i boca de pinyonet pronuncien un inintel·ligible nom de perfum seguit del ja clàssic Paguí . Què nassos deu tenir la ciutat de París per inspirar tants perfums? Que jo sàpiga és la ciutat de la llum, no la ciutat de les olors (títol que normalment s'atorga a Venècia).   Últimament, però, sembla que aquest patró d'anuncis va canviant i adopta un aire més modern i cosmopolita. L'escenari canvia radicalment. Ara és Nova York, i els personatges són joves urbanites amb aire despreocupat que voltegen ociosos per una habitació amb vistes a la gran metròpoli. En definitiva, gent pastosa que es ruixa amb el perfum de rigor (que ara ja no té un nom tan bleda) i va escampant aquella olor per l'habitació mentre fa guerra de coixins amb la parella. I es torna a ruixar amb la mateixa aigua perfumada per anar a unes festes-orgies descontrol

En una societat de consum com la nostra no és rendible fabricar béns materials eterns. Només cal veure quants aparells de TV van tenir els nostres pares i quants en portem nosaltres. La causa d'aquesta diferència no és el caprici per tenir models d'última generació, sinó que, incomprensiblement, els aparells s'espatllen abans i amb més freqüència que els seus antecessors. La meva perplexitat es produeix perquè, tenint en compte la increïble evolució que ha experimentat la tecnologia durant els últims 20 anys, com és que no ha estat capaç de fabricar articles més duradors? És com si en aquest aspecte la tècnica hagués involucionat. Però aquesta presta caducitat  és producte d'una campanya per potenciar el consum. Què vendria el senyor Zony un cop hagués venut les 300.000 milions de televisions equivalents al mateix nombre de llars que es poden permetre aquest petit luxe? Si els aparells de TV tinguessin una vida massa duradora els fabricants haurien de crear noves neces

No sé si sou amants del pa acabat de fer, amb la crosta cruixent i un perfum irresistible o bé si us decanteu per l'opció més pràctica del pa de motllo (obvio la denominació més comuna d'aquest producte per no fer publicitat gratuïta de la marca que li dóna nom), que permet disposar de pa tou durant tres o quatre dies, encara que sigui un còctel saturat d' Es (gasificants, conservants, colorants, antioxidants, potenciadors de sabor,...).  Tant si sou habituals com si sou esporàdics del pa de motllo, haureu pogut patir una de les xacres més greus que afecten els consumidors d'aquest producte: la desaparició del filferro que tanca les bosses. Aquest petit gadget només el podem veure mentre la bossa encara està intacta, sense encetar. Un cop encetem el pa de motllo, les probabilitats de tornar a tancar la bossa amb el filferro no sobrepassen el 40 per cent. I acabem fent ús de les nostres habilitats amb els nusos mariners. Un cop queda alliberat de la seva presó, el peti

Una acció tan senzilla com encetar una capsa de galetes assortides desferma tot un seguit d'emocions i comportaments que ens permet conèixer les interioritats dels comensals amb qui compartim tan agradable moment. Sempre hi ha qui ataca en primer lloc les galetes embolicades. Són persones a qui agrada el risc. Per a elles la vida no té al·licient si no hi ha un component d'aventura, de sorpresa. També hi ha qui es dedica exclusivament a una única varietat de galeta. La tasten i com que ja els agrada no en tasten cap altre. Al contrari que els anteriors, aquestes són persones jamestàbé , conformistes, que no arrisquen i per tant són persones d'idees fixes i inamobibles, en definitiva, tossudes.  Després trobem els tastaolletes: van de galeta en galeta tastant-les totes sense comprometre's amb cap, però gaudint al màxim del moment, no fos cas que fos l'última galeta que mengen... Uns altres especímens en aquest festí són els oenegés . Es compadeixen d'aquelles var

En temps de dependència tecnològica com el que ens ha tocat viure, qualsevol  petita avaria provoca un daltabaix en la nostra programada quotidianitat. Hem après (o ens hem vist obligats) a dependre de dispositius tecnològics que suposadament ens faciliten la feina, però, què passa quan de cop i volta i sense avisar els nostres col·laboradors digitals es declaren insubmisos? Quan un virus ataca la CPU del nostre PC i ens l'inhabilita, el nostre smartphone nega la connexió via bluethooth, la blackberry dóna senyals d'haver après sànscrit i ens mostra els missatges en un codi alfanumèric indesxifrable o l'ipod entra en un bucle destructor i no para de repetir la cançó Escándalo , de Raphael fins que acaba traient fum de tant escandalitzar-se. En detectar una anomalia en un dispositiu electrònic,  la nostra primera reacció ens remunta als comportaments primitius: engeguem una bona batzegada a l'aparell en qüestió amb l'esperança que aquest estirabot sigui més eficaç qu

És curiós l'efecte que fa l'època de rebaixes en el nostre comportament consumidor. A preus més baixos més se'ns alteren els hàbits consumistes. Les rebaixes són l'equivalent a la caça en una societat ecologicosocialista. Enlloc de tenir els trofeus dissecats i penjats a la sala d'estar, els tenim plegats i desats a l'armari. Fem autocrítica, sobretot si som del gènere femení, i contesteu una pregunta: quantes articles comprats en època de rebaixes teniu desats a l'armari que encara duen l'etiqueta penjada? Ara que hem passat un període de rebaixes segur que la resposta és plural. I és que els hàbits de consum (sobretot en les fèmines) es veuen alterats en època de rebaixes. És com si les hormones ens empenyessin  a comprar articles que no teníem la intenció d'adquirir, que ni tan sols necessitem, pel sol fet de trobar-los a preus rebaixats. Creiem que així aconseguiim burlar l'economia del comerciant, però desenganyem-nos: en aquesta partida la

Després de pensar-ho fredament i un cop analitzats uns quants comportaments arribo a la conclusió que la majoria de persones que condueixen es transformen quan agafen el volant. Com si el mateix Satanás impregnés aquest element direccional del vehicle d'una metzina que, en entrar en contacte amb la pell  transforma l'individu: les òrbites oculars doblen el seu tamany habitual, les dents esdevenen ganivets a punt per esquinçar les vestimentes de qui gosi desafiar-nos, les narius es dilaten, el tabic nasal s'enfonsa i el cuir cabellut s'escampa per tota la superfície facial: una imatge semblant a un licàntrop. El cotxe provoca en els conductors el mateix efecte que la lluna en els homes llop: treu el costat més salvatge de l'individu. Parapetats dins el vehicle ens sentim més valents per recriminar el comportament i la conducció dels altres que quan som simples vianants indefensos. Asseguts al volant del cotxe ens sentim poderosos i amb el dret, atorgat pel mateix dim

Per molt que ho proveu no ho aconseguireu pas. No es pot esternudar amb els ulls oberts. És impossible. Potser és una reacció espontània per perdre el món de vista ni que sigui per un instant.   L'esternut manté una certa semblança amb les consonants oclusives. Com aquestes lletres, consta de dues fases: en la primera s'agafa aire amb petites i rítmiques inspiracions mentre s'acostuma a pronunciar la vocal aaaaa.  Durant aquesta fase cal una màxima concentració per evitar un, perdoneu-me l'expressió, esternudus interruptus . Sé de persones que han desenvolupat estratègies més o menys sofisticades per mantenir la concentració durant aquesta fase: fregar-se el paladar amb la llengua, mirar fixament un element lumínic, ... La segona fase és la més breu i fugissera, però alhora és la més sorollosa i grotesca. S'expulsa tot l'aire que s'ha inspirat amb una explosió mentre es pronuncia  l'onomatopèia  Txummmmm  (en la versió catalana) acompanyada d'element

Avui us volia parlar d'un autèntic forat negre quotidià, un triangle de les bermudes que situem entre el sofà, el moble i la tauleta de centre del menjador. En aquesta àrea, l'extensió de la qual dependrà de les dimensions de l'estança, es produeix gairebé a diari una estranya desaparició. Com si un remolí d'aire absorbís de manera selectiva allò que fa uns anys ni existia ni trobàvem a faltar però ara, en l'època del zàpping, no concebem els vespres sofanils sense ells: els comandaments a distància. Amb la proliferació d'aparells electrònics domèstics proliferen també aquests petits controls remots. Cada comandament exerceix el seu poder sobre un artefacte, això vol dir que el nombre d'aquests petits però poderosos aparells es multiplica. Així se'n poden arribar a acumular una bona colla. Misteriosament, i com si fossin presa d'una estrany fenomen d'abducció, els comandaments a distància desapareixen diàriament quan més se'ls necessita. Prim

En començar un nou curs escolar les empreses editorials lliuren una batalla aferrissada per aconseguir fidels seguidors de les col·leccions en fascicles que algú amb molt temps lliure ha ideat durant l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre els quioscos han d'ocupar part de la vorera contigua per col·locar l'allau de lliuraments quinzenals de reproduccions a escala d'avions de guerra, rellotges de butxaca de totes les èpoques, nines de porcellana amb cares inquietants, peces per repdroduir el buc escola Juan Sebastián Elcano a escala 1:200, ventalls de tots els estils o mobles colonials per moblar la casa de nines que mai vas poder tenir (i que ara hauràs de desar sense muntar perquè no tens temps de fer-ho). A mesura que avança la tardor el volum de lliuraments es va reduint perquè els fidels seguidors han trobat abusiva la diferència de preu entre el primer lliurament i els successius (una estratègia que pot funcionar durant un temps limitat, però deixa de ser

Un marca de productes d’higiene íntima femenina va aconseguir popularitzar aquesta frase gràcies als seus anuncis, i el que és més important, va aconseguir que la gent associés el seu producte amb aquesta pregunta tan, permeteu-me la llicència, imbècil. Si hem de fer cas dels anuncis d’aquesta empresa, sembla que rebre la visita mensual de la dona de vermell és una bicoca. Vaja, que l'hauríem d'esperar amb candeletes com qui espera la paga doble de Nadal. Segons aquesta mena d’anuncis, durant aquells dies en què la feminitat viu un moment àlgic les dones som capaces de volar com gràcils papallones jugant amb els núvols (que frisem per conèixer quin coi d’olor fan) i ballar coreografies bollywoodianes dignes d’una macroproducció americana. És la cara amable, per no dir interessada, d'aquesta moneda. Tanmateix,  la creu d’aquest tràngol no ens l’ensenya ningú, l’hem d’experimentar en pròpia pell:  la setmana més llarga del mes, matins i vespres ajagudes al sofà amb el baixv

Any nou vida nova. Potser és l’expressió més repetida cada 1 de gener. Cada any nou arriba carregat, no de regals com els reis orientals, sinó de bons propòsits: Deixar de fumar (sobretot aquest any que el govern ha organitzat una batuda legal contra els fumadors), fer dieta per desempallegar-se  del sobrepès causat pel festival de gula nadalenc i anar al gimnàs per ajudar la dieta a obrar el miracle. Aquest últim propòsit resulta un dels més freqüents entre dos tipus de població: D’una banda, aquells que no es troben a gust amb el seu cos i tenen la certesa que la possessió del carnet de soci d’un gimnàs els atorgarà per art de màgia el cos perfecte que sempre han desitjat. Aquest és el perfil de client ideal per als centres de fitness (ara queda més fashion aquesta denominació que la de tota la vida), ja que contribueix econòmicament al manteniment de les instal·lacions i en fa un ús força escàs. D’altra banda, els cossos 10 que volen conservar aquesta perfecció corpò rea. Aquest és

Les crisis de parella no són territori exclusiu dels humans. No cal anar massa lluny per comprovar aquesta teoria, només cal fixar-nos en el cove de roba neta que espera per ser plegada. L’espècie que més prolifera en aquest medi és el mitjonim solitarus, que es caracteritza per tenir una efímera relació amb la parella. El trencament de la parella mitjonil pot sobrevenir per dues raons: a) La mort prematura i desafortunada d’un dels membres de la parella a mans de la rentadora, la  pitjor assassina en sèrie de mitjons de la història. b) La fuga cruel d’un dels membres de la parella amb unes mitges de la veïna del pis de sota, per tastar les excel·lències eròtiques d’un trio. Què hi ha més trist que un mitjó desaparellat al fons del cove de la roba neta? Em ve al cap la imatge d’un home sol ofegant les seves penes sentimentals a la barra d’un bar i  mirant-se de reüll amb certa nostàlgia les parelles que fan els contorsionismes linguals típics en els rituals de l’aparellament. Si hi ha

Quan som uns marrecs que no aixequem un pam de terra i ens pengen les candeles del nas, la nostra visió del món resta condicionada pels 110 cm d’alçada. Així, el pati de l’escola, que un dia ens semblava immens com un estadi olímpic, ara resulta que és una capsa de llumins. De la mateixa manera, quan un té set anys les persones de quaranta li semblen ancians venerables. Tanmateix quan el mateix un arriba a tan temuda edat, té la sensació d’estar a la flor de la vida. On vas a parar...si encara em sento jove, ple d’energia i amb molts projectes per engegar. Projectes que ja no són els tradicionals projectes vitals de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre sinó que han derivat a tenir un ipad, escriure un blog i crear una planta casolana de compostatge. Com deia el vell poeta Caminante no hay camino, se hace camino al andar , però és innegable que el camí que deixem enrere mai més el recorrerem. No recordo qui deia que el passat ja no és i aquí  el futur encara ha de venir,

El títol d’aquest blog pot encaminar a fer lectures errònies. No pretenc fer una apologia del grup de rock català que tantes passions va aixecar entre les jovenetes dels anys 90 i les d’avui dia (algunes ja més granadetes). La meva intenció és utilitzar el substantiu  pet en el sentit més literal de la paraula. Una entrevista de feina, una primera cita, el primer sopar amb els sogres són situacions en què la fuga d’una flatulència pot provocar un daltabaix en l’ego de l’afectat. En aquestes situacions s’intenta que baix cap concepte vegi la llum tan incòmoda figura i tots els músculs afectats fan un esforç majúscul per reabsorbir la gasosa explosió. Un senyal inequívoc que la relació de parella s’estabilitza és el relaxament a l'hora de censurar les reaccions fisiològiques, entre elles els pets. Ja ho diuen, ja, que la confiança fa fàstic...

Posa't calcetes noves per anar al metge! Quantes dones de diferents generacions no han sentit aquesta frase per boca de la seva mare... Com si l'única feina del metge fos supervisar la idoneïtat de la roba interior del seu pacient. Sempre hi pot haver personatges d'aquest tipus, però aquesta seria una desviació digna de chaiselonge de psicòleg. El fet de portar roba interior nova (i neta, però això ja se suposa, com el valor en els homes) dóna una sensació de seguretat envers les possibles adversitats que pot oferir el dia que comença. I si tens un accident i t'han de dur a l'hospital? Doncs ja hi vas amb un altre ànim perquè portes calces noves... Que si t'enganxa aquesta adversitat un dia que portes les típiques calces de coll alt (poc sexis, però la mar de còmodes), amb quina cara et mires el metge que t'atén al box d'urgències? I si a mitja tarda trobes aquella persona que has estat esperant tota la vida i vols anar per feina per recuperar el temps p