Cabòries d'estar per casa

Maleeixo els ossos de la primera dona que va decidir arrencar-se el pèl corporal amb l'objectiu d'oferir un aspecte més abellidor. No conec persona més egoista que, amb aquest gest va condemnar el gènere femení i alguns individus del masculí a suportar la tortura de la depilació per tota l'eternitat : un cop més esclaves dels cànons de bellesa. De vegades admiro alhora que envejo aquelles turistes que llueixen sense complexes unes prominents aixelles peludes i unes cames guarnides amb belles cortines de pèl que les protegeixen del clima extrem dels seus països d'origen. Com m'agradaria poder obviar el creixement capil·lar i lluir-lo orgullosa sense haver de passar pel tràngol de la depilació. Encara tinc gravades a la retina imatges de la meva infantesa, on apareixen les veïnes suportant les estrebades que els propinava ma mare per desempallegar-se de les tires de cera calenta que arrencava pèl i pell. Com també tinc gravada a la memòria aquella fortor de cera crema

Si hi ha un fenomen que perdura generació darrere generació, independentment de les modes, és la plaga dels polls. Són aquells visitants capil·lars que no han estat convidats en cap moment i en poques hores s'apoltronen còmodament aferrats a un cabell  amb la polsereta del tot inclòs ( pensió completa, coctails a totes hores, cafè, copa i puro de fi de festa) i comencen una orgia reproductiva. De poc serveixen les potingues comercials que en prometen un extermini ràpid, còmode i net, ja que les petites bestioletes s'erigeixen com a perfectes coneixedores de l'enemic i es fan fortes i resistents dins el seu bastió, al capdamunt d'una desafortunada testa. Els remeis casolans són més efectius perquè no s'estan de romanços i ataquen sense contemplacions tant els paràsits com la cabellera: tot acaba morint d'asfixia. Qui no recorda aquelles estones eternes amb un cap prèviament ruixat d'alcohol i recobert amb plàstic: un extermini fulminant de la plaga que acaba

Caminar per qualsevol carrer d'una ciutat civilitzada s'està convertint en un esport d'alt risc. És com caminar a través d'un camp sortejant mines antipersona en forma de defecacions canines que els propietaris dels pobres animals no recullen a causa d'un breu, lleu i sobtat atac de ciàtica. És civilitzada aquesta pràctica tan estesa? Els podem qualificar de civilitzats aquests individus que sense cap mirament fan ús de la tècnica de si no veig com caga el meu gos no cal que reculli res i claven els ulls amb mirada obsessiva en un rètol propagandistic de Reiki per a cotorres albines dels Pirineus? (interessant taller!) En un radi de trenta metres, en una vorera tipus, he arribat a comptabilitzar fins a vint-i-set exemplars d'excrements. Cadascun presenta un tamany diferent, que ve determinat per la grandària del seu creador; un color diferent, segons l'alimentació del ca, i textures diferents, segons la salut gàstrica de l'animal. Els més difícils de s

Sortosament, queden enrere aquells anys en què calia arribar-se a Perpinyà per poder gaudir d'aquelles pel·lícules que apugen els ànims i altres parts de l'anatomia. Malgrat que ja han passat gairebé quaranta anys, el sexe es continua gaudint en la intimitat del dormitori (els més imcombustibles al marbre de la cuina, tot apartant l'enciam de l'amanida, o en els lavabos públics d'un museu). Encara hi ha gent a qui se li enrojolen les galtes a l'hora de demanar preservatius a la farmàcia o quan compren una pel·li porno. Tanmateix, aquest és un  gènere que gaudeix de molt bona salut, malgrat que tothom en nega ser consumidor habitual i limitar les seves experiències en passis esporàdics entre amics. Ara que la crisi fa una volta més al nostre cargol, podríem encaminar les nostres passes emprenedores a  produir una saga d'aquest gènere: Les pagesetes incombustibles, Cent milles de viatge al centre del plaer, Carregant una bona manguera que apagui focs . El punt

Durant bona part de l'adolescència esperem amb candeletes el moment màgic del primer petó i ens l'imaginem entre cotó fluix, envoltat d'una aurèola mística i vibrant que ens provocarà una esgarrifança des del del dit gros del peu fins a l'últim pèl de la testa. Però arriba el moment esperat i la realitat té poc a veure amb les pel·lícules que hem anat filmant durant anys. La inexperiència ens juga una mala passada i no ens permet deixar-nos anar i gaudir d'aquell plaer reservat fins al moment als adults. Comença l'espectacle i un torrent de dubtes i inseguretats ens envaeixen mentre pugem a un tren sense retorn. Ens hem fet un fart de veure petons a les pel·lícules, però ara que ens toca jugar a nosaltres no coneixem amb profunditat les regles del joc. El primer aspecte que cal solucionar és la posició del cap. L'hem d'inclinar? Deu ser que sí, perquè altrament la protuberància nasal ens impedirà arribar a unir els llavis. D'acord, doncs inclinem la