Camps sembrats

Caminar per qualsevol carrer d'una ciutat civilitzada s'està convertint en un esport d'alt risc. És com caminar a través d'un camp sortejant mines antipersona en forma de defecacions canines que els propietaris dels pobres animals no recullen a causa d'un breu, lleu i sobtat atac de ciàtica.

És civilitzada aquesta pràctica tan estesa? Els podem qualificar de civilitzats aquests individus que sense cap mirament fan ús de la tècnica de si no veig com caga el meu gos no cal que reculli res i claven els ulls amb mirada obsessiva en un rètol propagandistic de Reiki per a cotorres albines dels Pirineus? (interessant taller!)

En un radi de trenta metres, en una vorera tipus, he arribat a comptabilitzar fins a vint-i-set exemplars d'excrements. Cadascun presenta un tamany diferent, que ve determinat per la grandària del seu creador; un color diferent, segons l'alimentació del ca, i textures diferents, segons la salut gàstrica de l'animal.

Els més difícils de sortejar i, arribat el cas, de netejar, són aquells amb una textura lleugerament cremosa. Si caus en el parany de trepitjar-ne un d'aqueste, ja cal que et calcis! Bé en aquest cas millor que et descalcis i netegis el calçat a consciència perquè les restes del regalet impregnen fins a l'última escletxa del dibuix de la sola i arriben a escolar-se fins al cos de la sabata.

Si sou propietaris d'alguna canificació de fidelitat (o d'un gos) feu un exercici introspectiu i poseu-vos per un moment en la pell del desafortunat transeünt que trepitja, per mala sort, l'excrement del vostre gos. És l'única manera que se m'acut de conscienciar la població que reculli la caca de la seva bestioleta. No és més marrano qui descarrega les seves necessitats fisiològiques enmig del carrer sinó qui, després de fer-ho, no les recull. Siguem més civilitzats tots plegats, si us plau.