La primera vegada
Durant bona part de l'adolescència esperem amb candeletes el moment màgic del primer petó i ens l'imaginem entre cotó fluix, envoltat d'una aurèola mística i vibrant que ens provocarà una esgarrifança des del del dit gros del peu fins a l'últim pèl de la testa.
Però arriba el moment esperat i la realitat té poc a veure amb les pel·lícules que hem anat filmant durant anys. La inexperiència ens juga una mala passada i no ens permet deixar-nos anar i gaudir d'aquell plaer reservat fins al moment als adults.
Comença l'espectacle i un torrent de dubtes i inseguretats ens envaeixen mentre pugem a un tren sense retorn. Ens hem fet un fart de veure petons a les pel·lícules, però ara que ens toca jugar a nosaltres no coneixem amb profunditat les regles del joc.
El primer aspecte que cal solucionar és la posició del cap. L'hem d'inclinar? Deu ser que sí, perquè altrament la protuberància nasal ens impedirà arribar a unir els llavis. D'acord, doncs inclinem la testa per fer encaixar a la perfecció els relleus facials, i ara què?
Se suposa que hem d'obrir la boca per facilitar la comunió, d'acord, però fins a quin nivell? Com el dame una A o com el dame una O? Hem de mantenir la mateixa obertura durant tot el petó? O potser l'hem d'anar canviant per evitar que esdevingui una cosa estàtica?
En un petó d'aquells de cine la llengua hi juga un paper primordial. Però les pel·lícules mai no ensenyen les interioritats dels seus moviments. L'hem de deixar estàtica? O hem d'iniciar un pols salvatge amb la llengua de l'altre?
Mentre dura el petó tancar els ulls atorga una sensació de més entrega? I què passaria si els obrim a mitja feina i ens quedem mirant fixament el rostre desenfocat de l'altre participant? Ens prendrà per trastocats?
I què passa amb la respiració? Per molt místic que sigui el moment, continuem depenent de l'oxigen per continuar vius. Amb la boca plena és del tot impossible satisfer aquest instint de supervivència. Abans no recordem que tenim un nas que també ens permet agafar aire, passem uns instants apurats, com un baríton esgotant les últimes reserves d'aire dels pulmons quan encara li queden catorze compassos de l'ària principal.
Solucionades d'aquella manera totes aquestes circumstàncies ja podem abandonar-nos al plaer del primer petó, però... quin plaer????
