Cabòries d'estar per casa

Com us ha donat per llegir el cabòries? Com l'heu descobert? No us espanteu, que no és una consulta. Últimament aquí anem ben servits d'això. La veritat és que m'afalaga que hi hagi catalans a diferents latituds que hagin trobat interessant el que escric (perquè suposo que sou catalans si llegiu el meu blog... o com a mínim feu l'esforç d'entendre'l) . La qüestió és que jo també tinc curiositat per saber coses sobre vosaltres. No puc fer-hi res... servidora és curiosa de mena, ja em perdonareu. I com que una servidora no és un gat, la curiositat no em matarà pas. Així que disparo, aprofitant el micròfon del cabòries. Com veieu i com viviu el xoc de trens que s'està vivint al vostre petit i llunyà país? Us agradaria ser aquí per viure aquesta situació històrica de ben a prop? Sentiu morrinya de la terra en un moment com aquest? Obro parèntesi. Els qui som aquí ho vivim amb interès, una mica d'expectació i cert vertigen perquè a hores d'ara n

Des que el món és món existeix un ofici pel qual ningú no es prepara acadèmicament. Tanmateix molts dels professionals que l'exerceixen exhibeixen un currículum que inclou una llicenciatura en medicina, estudis d'administració d'empreses, un màster en planificació i organització de projectes, un postgrau en economia aplicada, coneixements d'optimització de recursos, d'hostaleria, de psicologia, grans dots d'oratòria i una gran capacitat d'adaptació a diferents entorns i situacions límit. Es tracta d'un càrrec d'alta responsabilitat que cal exercir amb mà ferma i grans dots de persuasió, ja que d'aquestes aptituds en depèn en bona part el futur de l'empresa. Paradoxalment, aquesta immillorable preparació no es veu recompensada amb guanys econòmics i en nombroses ocasions qui ocupa el càrrec es veu sobrepassat per les exigències dels clients, que mostren comportaments dictatorials i extravagants. És en aquests moments on el treballador h

Sóc independentista però no vull votar...de moment. Entenguem-nos, no és que jo no vulgui votar si finalment es fa la consulta, no. Senzillament és que no vull que es faci la consulta el 9N. Pot semblar un contrasentit, en un moment en què tothom està demanant el contrari, oi? Potser sí però d’un temps ençà m’envaeix una profunda temença. Deu ser un sentiment que ve de sèrie en el mapa genètic dels catalans, la por. Por a què us preguntareu. Quan escric aquesta “crònica” ja tenim una llei de consultes que ens permetrà votar el 9N. Encara és vigent, però tots comptem que serà per poc temps. La nostra tutora legal està fent tots els possibles per retenir-nos al seu niu, i està posant tota la carn a la graella per impedir com sigui aquesta consulta. Si l’escenari s’acompleix haurem d’empassar-nos aquesta por genètica i desafiar les advertències legals per expressar lliurement la voluntat d’un poble, sigui quina sigui. Per aquí és per on va la meva temença. Quina serà aqu

Ningú gosarà posar en dubte que un dels passejos més genuïns i autèntics del nostre petit país és la Rambla de Barcelona. En aquest quilòmetre i escaig s'hi barregen cultures, olors, colors, vestimentes, llengües, menjars i tota classe de distraccions que fan les delícies d'autòctons i forans. Així doncs, no és estrany creuar-nos amb personatges d'allò més pintorescos mentre deambulem sense rumb ni destinació fixes per aquest vial. Des de les estàtues humanes, que aguanten impassibles les escomeses d'individus graciosos amb l'objectiu de deixar-les en evidència fins a personatges peculiars que s'han convertit en mites vivents: la vella flamenca que entona saetes incansablement, els venedors ambulants que disparen els seus artilugis contra la voràgine humana, les criatures contemplant embadalides tota mena de bèsties peludes engabiades i els turistes intentant entaforar-se a les panxes inflades de cervesa una insípida paellador per no marxar sense tastar el