Ramblejant
Ningú gosarà posar en dubte que un dels passejos més genuïns i autèntics del nostre petit país és la Rambla de Barcelona. En aquest quilòmetre i escaig s'hi barregen cultures, olors, colors, vestimentes, llengües, menjars i tota classe de distraccions que fan les delícies d'autòctons i forans.
Així doncs, no és estrany creuar-nos amb personatges d'allò més pintorescos mentre deambulem sense rumb ni destinació fixes per aquest vial. Des de les estàtues humanes, que aguanten impassibles les escomeses d'individus graciosos amb l'objectiu de deixar-les en evidència fins a personatges peculiars que s'han convertit en mites vivents: la vella flamenca que entona saetes incansablement, els venedors ambulants que disparen els seus artilugis contra la voràgine humana, les criatures contemplant embadalides tota mena de bèsties peludes engabiades i els turistes intentant entaforar-se a les panxes inflades de cervesa una insípida paellador per no marxar sense tastar el típical spanish food, la paela.
Un capítol a banda mereixen les mítiques senyores de moral lleugera que fumen i parlen de tu als vianants encesos pel desig. La Rambla va ser durant molt de temps el seu escenari laboral fins que els senyors omnipotents de la ciutat (vés a saber si eren clients seus) van traslladar-les a zones menys "compromeses", atesa la massiva concentració de turisme en aquest mític passeig i la proximitat amb el centre neuràlgic d'una ciutat que començava a veure en el turisme el motor econòmic posterior a la ressaca postolímpica.
Cada matinada la Rambla s'eixuga les lleganyes d'una nit feixuga i torna a preparar tota l'escenografia diürna: es vesteix amb les seves millors gales per rebre el formiguer humà que trepitjarà frenèticament el seu asfalt fins a altes hores de la matinada següent en un corrent humà continu que no defalleix mai.
