L'entresòl primera no vol butà... de moment
Sóc
independentista però no vull votar...de moment. Entenguem-nos, no és
que jo no vulgui votar si finalment es fa la consulta, no.
Senzillament és que no vull que es faci la consulta el 9N. Pot
semblar un contrasentit, en un moment en què tothom està demanant
el contrari, oi? Potser sí però d’un temps ençà m’envaeix
una profunda temença. Deu ser un sentiment que ve de sèrie en el
mapa genètic dels catalans, la por. Por a què us preguntareu.
Quan
escric aquesta “crònica” ja tenim una llei de consultes que ens
permetrà votar el 9N. Encara és vigent, però tots comptem que serà
per poc temps. La nostra tutora legal està fent tots els possibles
per retenir-nos al seu niu, i està posant tota la carn a la graella
per impedir com sigui aquesta consulta.
Si
l’escenari s’acompleix haurem d’empassar-nos aquesta por
genètica i desafiar les advertències legals per expressar
lliurement la voluntat d’un poble, sigui quina sigui.
Per
aquí és per on va la meva temença. Quina serà aquesta voluntat?
Mal que em pesi he d’assumir, com diuen alguns dels fills més
lleials a aquesta tutora legal, que hi ha una majoria silenciosa que
fins ara no s’ha pronunciat mai (per això és silenciosa).
Tanmateix, tinc per segur que el 9N sortirà en massa a fer sentir la
seva veu i dipositar el seu vot dins unes urnes que encara no sé on
seran. I seran els vots d’aquesta majoria silenciosa (que
recuperarà la veu aquell dia) el que abaratirà el somni de molts
milers de Catalans (podria dir milions però no vull pecar de
vanitosa) que sí que hem fet sentir la nostra veu de manera cívica
quan l’ocasió ens ho ha permès. Aquestes són les regles del joc
de la democràcia. Nosaltres les hem d’acceptar (malgrat que altres
no ho facin).
Fa
prop de tres anys que a Catalunya es respira un sentiment
independentista que omple els cors d’aquells que somniem un horitzó
lliure de lligams cancerígens. No cal mirar massa enrere per
comprovar que aquest sentiment era considerat radical i extremista i
poc li faltava per titllar-lo de terrorista. Ara, milers de famílies
senceres (infants a coll dels pares, avis, tiets, germans, cunyats i
fins i tot besavis) surten al carrer enorgullides de lluir el seu
anhel i cridar al món que se senten catalans i volen viure al seu
país en llibertat.
I
què passarà amb aquest orgull independentista si el 9N hem pogut
votar i surt el NO (com a Escòcia)? Aquesta és la clau de la meva
temença. Probablement aquest sentiment que ara es mostra tan viu
pels carrers de pobles i ciutats catalanes es desinflarà com un
globus que ha arribat a l’estratosfera i l’excés de pressió
l’ha fet esclatar. L’orgull deixarà pas al desencís i passaran
molts anys abans no tornem a aixecar cap i viure els anhels
independentistes amb la plenitud amb què els vivim ara mateix. I què
voleu que us digui, a mi m’agrada viure amb aquest sentiment a flor
de pell i veure que som molts els que així ho manifestem (tot i que
no prous).
Prefereixo viure un somni on hi té cabuda l’esperança d’un nou
horitzó abans que caure en el desencís (com a mínim fins que
tinguem les garanties suficients que hem pogut convèncer amb
arguments de pes la majoria silenciosa)
M’agradaria
que en un futur els meus fills poguessin viure independitzats d’un
matriarcat que ens ha lligat tan curt com ha pogut amb l’excusa
d’una malentesa responsabilitat solidària envers la resta de
cohabitants d’aquella casa (no goso anomenar-los germans perquè se
suposa que entre germans hi ha estimació). Per arribar a tocar
aquest somni, ni que sigui de puntetes, hem de ser molts i molt
engrescats. El nostre país necessita gent amb empenta, no pas
desencisats (això últim m’ha quedat molt ianqui, oi?) . Endavant
les atxes!
