No en nom meu!
Una societat moderna no ha d'escatimar esforços per assolir la igualtat efectiva entre homes i dones, i ha de treballar per erradicar qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe. Es tracta d'una premissa indiscutible, un deure social. Les nenes han de tenir les mateixes oportunitats que els seus companys masculins a l'hora de triar qualsevol professió..., i repeteixo, qualsevol. De la mateixa manera que han de percebre les mateixes retribucions en igualtat de condicions que els seus col·legues masculins.
Tanmateix, en aquests temps de discreta revolució social hem presenciat atònits com s'han comès autèntiques atrocitats lingüístiques en nom del feminisme més recalcitrant i xiïta. Els lingüistes, així com qualsevol persona amb un mínim d'interès per la llengua, hem vist com el mal anomenat llenguatge no sexista proposava autèntiques barbaritats per aconseguir aquesta pretesa igualtat. El fanatisme de certs sectors socials ha proposat solucions tan absurdes i grotesques com els mestres i les mestresses, els pilots i les pilotes, l'home públic i la dona pública...
Quina ment il·luminada veu en les mestresses la forma femenina dels mestres? Perdoneu, però en aquesta solució jo encara hi veig més estigma. No n'hi ha prou de substituir el sufix -e del masculí pel corresponent -a femení? Quin mal hi ha que comparteixin la mateixa arrel les dues formes? Hem de marcar encara més distàncies entre la forma masculina i la femenina?
I què me'n dieu de les pilotes, fent referència a les dones que es fan càrrec dels comandaments d'una aeronau? Si jo pertanyés a aquest col·lectiu em sentiria grollerament insultada per aquest caricaturesc substantiu.
Igual d'insultada em sentiria si com a política, es dirigissin a mi amb l'apel·latiu dona pública. No faré cap comentari.
Com si fos una caça de bruixes, aquests sectors substitueixen sistemàticament qualsevol forma que faci pudor de testosterona per alguna altra que dissimuli aquesta olor, encara que no es correspongui amb el significat original.
Si continua aquesta escalada d'atrocitats grotesques i absurdes, qualsevol dia llegirem en algun mitjà de comunicació de renom que els membres i *membresses del govern de la Generalitat de Catalunya han arribat a un acord que contribuirà a la desaparició del sostre de vidre. I evidentment que ens n'alegrarem, sobretot per les *membresses.
Posats a imaginar, imaginem que fem referència al conjunt de lectors d'una publicació periòdica com a lectorat, o anomenem campionat al conjunt de campions de tenis taula, o internat al conjunt d'interns d'un centre penitenciari, o economat al conjunt d'economistes col·legiats. Ridícul? Potser, però segur que satisfarà els fanatismes més recalcitrants perquè visibilitzarà les dones de tots aquests col·lectius.
La meva intenció amb aquest escrit no és fer una càrrega indiscriminada contra el llenguatge inclusiu, sinó contra la caricatura que pretenen fer d'aquest llenguatge certs sectors radicals.
Tal com deia l'enyorada Carmen Junyent, «Dir que el gènere en una llengua és obra del patriarcat és com dir que els possessius els ha inventat l'oligarquia terratinent». Ens cal una altra Carme per defensar la llengua d'aquestes barbaritats.
