Cabòries d'estar per casa

Poques coses hi ha menys gratificants que l'obligada visita anual al ginecòleg o a l'uròleg, segons correspongui. Comparable només a la visita al dentista, on, a més de deixar-t'hi més d'un crit de dolor, també t'hi deixes el fons de la butxaca. Quan s'acosta la data maleïda ja tremoles pensant en la postura que hauras d'adoptar per facilitar l'exploració del facultatiu, la qual, a més de resultar d'allò més incòmoda farà a miques la poca dignitat que encara conserves. Arribat el dia D pateixes des de primera hora per arribar a la cita mèdica en un estat òptim d'higiene, de cap a peus. Fonamentalment perquè, en posició exploratòria, aquests últims queden a un pam del nas del doctor i et moriries de vergonya si les extremitats inferiors entonessin l'ària de Rigoletto sense el nostre permís. Potser ja fa una vintena d'anys que visites el mateix ginecòleg, però tot i així encara tens la recança que un home diferent a la teva parella t'ob

Arribades les primeres refrescades de la tardor, el bosc es comença a omplir amb un mantell de bolets de totes les mides, colors i formes. I amb l'arribada d'aquestes espècies tan preuades, els boscos del nord del país es comencen a omplir de pixapins que ens comprem l'equip boletaire (cistell, navalla, guia de bolets i xiruques), com si l'hàbit ens convertís en monjos, i ens afanyem a enfilar l'eix del Llobregat amunt amb el desig irrefrenable de tornar amb el cabàs ben ple. Qualsevol revolt de carretera de muntanya es converteix en una avinguda Diagonal en plena operació sortida de vacances. Hi entaforem el cotxe amb més penes i treballs que quan hem d'aparcar a la ciutat i amunt que fa pujada, perquè tenim la certesa (amb fonament o sense) que com més amunt pugem més profitosa serà l'experiència. Ens movem en manades que es disgreguen pel bosc amb l'esperança de controlar el màxim nombre d'hectàrees possibles. Ens comuniquem amb crits estridents

Entre els onze i els catorze anys la sàvia mare natura atorga a les noies el dubtós privilegi de la fecunditat en forma d'incomoditat mensual. Talment com una cerimònia d'iniciació obliga al sacrifici de verges per a la seva perpetuació. Arribat aquest punt en què veiem com s'escola la infància per un desguàs que no hem demanat, les dones ens veiem obligades a començar a tenir coneixements d'higiene femenina i de tots aquells productes i artilugis que ens acompanyaran, vulguem o no vulguem durant la nostra travessia cap a la feminitat. Si ja és un maldecap pensar a comprar tampons, compreses, salvaslips i tot allò que ens ajuda a suportar els dies més femenins del mes amb la major dignitat possible, encara es fa més feixuc palplantar-se a la secció d'higiene femenina del supermercat i comprovar amb ulls atònits la incombustible varietat d'aquests productes. Les compreses normals, extrafines, amb ales, adaptables a tangues comparteixen els atapeïts prestatges amb

Que bonics són els anuncis que fan a televisió ... cantava la Trinca cap a la dècada dels 70, quan només hi havia dos canals televisius (la primera i l'UHF, que mai m'he plantejat què volien dir aquestes sigles) i no calia disputar-se l'audiència amb fosques estratègies comercials.  Imagineu-vos què cantaria ara el trio de sexagenaris veient l'allau d'anuncis que se'ns cola cada dia a la nostra llar a través de la petita pantalla. Vivim immersos en un spot publicitari continu. Tot el que ens envolta té regust de pamflet propagandístic. A l'hora d'esmorzar t'acompanya la sintonia del negrito de l'África tropical, que cultivando cantava la canción del culacao , alhora que veus aparéixer a la finestra la figura del gall matiner dels Fellogs Corn Flakes obrint exageradament el bec per emetre el seu cant despertador. Neteges la casa a ritme de salsa amb una baieta piledda impregnada de Mister Trotter  i esperes impacient l'arribada del majordom

Avui he descobert un pla alternatiu a l'insomni. L'experiència no m'ha permès endinsar-me en els dominis de Morfeu però he pogut gaudir d'un petit plaer poc freqüent. Des d'una esplèndida terrassa clandestina sóc testimoni mut d'unes escenes irrepetibles (tot i que sóc conscient que es repeteixen cada dia moments després que el gall canti el seu habitual quiquiriquí ). He tingut el privilegi de veure des de les alçades urbanes com despunten els primers rajos d'un sol matiner, intentant obrir-se pas esqueixant els núvols que enterboleixen l'horitzó. El dia es lleva enteranyinat, és cert, però els rajos de l'astre rei que aconsegueixen travessar el tel de núvols s'emmirallen ufanosos a la façana de l'hotel Vela i li atorguen l'aparença per la qual va ser concebut, un veler majestuós arribant a port, victoriós després d'una gran gesta. Amb el despuntar del dia, una parella de coloms es remulla i beu mandrosament l'aigua que sobreeix

Les vacances s'acaben i el setembre ens torna a la crua realitat. Per recordar els dies i les vivències de l'estiu ens agrada tornar amb petits records que ens fan més suportable el retorn. Ara bé, qui no s'ha trobat mai amb l'atzucac d'agrair a un familiar o amic el detall d'un souvenir de les seves vacances? Quan el record és útil o s'encabeix dins els nostres estàndards de bellesa és fàcil fer aquest gest, però quan es tracta d'una quincalla d'utilitat i estètica dubtoses, cal recórrer a la diplomàcia per no semblar maleducat. Qui no té a casa el calaix dels (mals) records? I els encabim allà fins que no hi trobem una sortida digna, per exemple la tòmbola per recaptar fons per a l'AMPA de l'escola En aquest calaix dels mals endreços hi trobem una bona colla d'objectes que fàcilment podrien formar part de l'atrezzo d'una pel·lícula de misteri o de terror: Les típiques boles de vidre on sempre hi neva. Quin malson! Els insup

Ja hi tornem a ser: setembre ens aboca sense massa contemplacions a la crua realitat que ens tornarà a acompanyar durant onze llargs mesos. Enrere queden els dies en què ens esforcem de valent per fugir de tot allò que ens recordi vagament aquest període de letargia i vivim la vida d'algú altre durant uns escassos trenta dies. Però com passa al ball de la ventafocs, el rellotge toca les dotze campanades i aquesta fantasia s'esmuny per art de màgia i ens tornem a trobar al bell mig de la nostra trista realitat, les responsabilitats i la quotidianitat. El primer revés que ens comença a transportar són les retencions quilomètriques de l'operació tornada, situades estratègicament a l'entrada dels tradicionals peatges de Martorell i la Roca. Milers de ciutadans anònims amb cara de pomes agres paguen religiosament per veure com s'aixeca una barrera bicolor que esdevé el portal d'entrada a les grans ciutats. En arribar a casa ens trobem una nevera buida, unes prestatge