"Amanece que no es poco"

Avui he descobert un pla alternatiu a l'insomni. L'experiència no m'ha permès endinsar-me en els dominis de Morfeu però he pogut gaudir d'un petit plaer poc freqüent.

Des d'una esplèndida terrassa clandestina sóc testimoni mut d'unes escenes irrepetibles (tot i que sóc conscient que es repeteixen cada dia moments després que el gall canti el seu habitual quiquiriquí).

He tingut el privilegi de veure des de les alçades urbanes com despunten els primers rajos d'un sol matiner, intentant obrir-se pas esqueixant els núvols que enterboleixen l'horitzó. El dia es lleva enteranyinat, és cert, però els rajos de l'astre rei que aconsegueixen travessar el tel de núvols s'emmirallen ufanosos a la façana de l'hotel Vela i li atorguen l'aparença per la qual va ser concebut, un veler majestuós arribant a port, victoriós després d'una gran gesta.

Amb el despuntar del dia, una parella de coloms es remulla i beu mandrosament l'aigua que sobreeix d'una petita font circular, sàviament integrada en les línies neoclàssiques de l'entorn. Com tots els mascles de l'espècie, el colom parrupa en un intent de festejar la seva femella per obtenir d'ella el favor més preuat. Tanmateix, i fidel a la conducta habitual, la femella es fa pregar mentre continua picotejant despreocupadament un crostó de pa.

De les alçades estant, sento la remor dels primers cotxes que estrenen l'asfalt minuts després que l'hagi col·locat l'encarregat de vestir els carrers cada matí. Les primeres bocines del dia embruten el silenci d'una albada tranquil·la. 

És l'habitual despertar lleganyós d'una ciutat que badalla sota un mantell de terrats fumejants per l'evaporació de la rosada. Tan propera i a l'hora tan llunyana.