Campanades a morts
Avui començo aquesta cabòria com mai abans ho havia fet: expressant el meu respecte a totes les religions i creences d'arreu del món. És la primera vegada que tracto un tema tan delicat com la litúrgia en la religió cristiana, i ho faré des del més profund dels respectes però també des de l'òptica costumista pròpia d`aquest blog. No m'agradaria ferir cap sensibilitat, però si ho faig demano sinceres disculpes per avançat. Dos quarts d'onze del matí d'un dijous laborable en un poble a cavall entre l'Anoia i l'Alt Penedès. La calor no impedeix que una corrua de gent avanci guiada pel so esmorteït de les campanes. Toquen a morts, amb la cadència pròpia del moment, però poc a poc el ritme s'accelera incomprensiblement i acaba sonant a Pasqua de resurrecció. Ja dins l'església la munió de gent va seient en els bancs, respectant les primeres fileres reservades a la família del difunt. Les converses sobre la causa de la mort s'ofeguen amb els reeee