Campanades a morts
Dos quarts d'onze del matí d'un dijous laborable en un poble a cavall entre l'Anoia i l'Alt Penedès. La calor no impedeix que una corrua de gent avanci guiada pel so esmorteït de les campanes. Toquen a morts, amb la cadència pròpia del moment, però poc a poc el ritme s'accelera incomprensiblement i acaba sonant a Pasqua de resurrecció.
Ja dins l'església la munió de gent va seient en els bancs, respectant les primeres fileres reservades a la família del difunt. Les converses sobre la causa de la mort s'ofeguen amb els reeeeeeeeeecs dels ventalls que precedeixen el seu ball oscil·lant i frenètic a mans expertes.
Fora, el so d'unes rodes avançant per l'empedrat de l'entrada anuncia l'arribada del fèretre als assistents, que interrompen totes les converses i dirigeixen la mirada en aquella direcció en senyal de respecte. Una senzilla caixa de fusta de pi que conté les despulles del que en vida va ser un modest fuster, a imatge i semblança de Sant Josep, avança pausadament pel passadís central seguida d'uns rostres desencaixats pel dolor.
El mossèn, vestit de morat com mana la litúrgia mortuòria, l'espera a peu d'altar i dóna la benvinguda amb la característica entonació canònica, que ja no abandonarà fins acabades les exèquies.
Avança la missa amb la litúrgia pròpia dels funerals. Els assistents obeeixen aplicadament els requeriments del ministre eclesiàstic que els convida a alçar-se i a seure en determinats passatges. L'únic excusat d'alçar-se és, comprensiblement, el difunt, que seguirà la missa còmodament estirat en el seu repòs etern.
Les pregàries del capellà reben com a resposta un murmuri incomprensible que tothom entona a l'uníson, com una única veu. Com si d'una pel·lícula es tractés, tothom té après el guió i els diàlegs que els pertoquen.
L'inoportú cant d'un gall llunyà interromp descarat un moment de silenci que imposava el guió. Els ventalls no deixen de ballar, amb l'esperança d'apaivagar les calors de les seves mestresses.
I la frase La pau del senyor sigui sempre amb nosaltres dóna peu al primer miracle: enemics històrics deixen de banda les diferències que els han enemistat, dones repolainades obliden rancis protocols, homes amb acèrrimes conviccions obvien prejudicis socials i tots ells s'agermanen estrenyent-se la mà amb una sinceritat aclaparadora.
I amb aquesta comunió grupal arriba el moment àlgid de l'ofici. Com si es tractés d'una dansa ancestral que té per objectiu reproduir el sant sopar, el capellà beneeix dos elements quotidians que seran objecte d'una metamorfosi mística. Presos per un sentiment profund, els assistents guarden un respectuós silenci i els més aferris s'agenollen per contemplar el segon miracle: el miracle de la transformació d'un simple tros de pa i un calze ple de vi en el cos i la sang de Crist.
Finalitzada aquesta transformació, comença l'eucaristia. Una filera respectuosa i endreçada espera amb paciència que arribi el seu torn per rebre la sagrada forma i sentir-se en comunió amb l'altíssim, que de segur observa atentament l'escena des de la llotja presidencial de les alçades, aplaudint aquestes mostres de fervor cap a la seva persona.
Després d'uns moments d'introspecció, el capellà dóna per finalitzades les exèquies i el dol i acomiada els assistents amb el designi Aneu-vos-en en pau, mentre els assistents responen alleugerits Donem gràcies a Déu. I és que la calor sufocant ja es deixava notar en fronts lluents i camises molles.
Un cop fora, els familiars encara reben el condol de tots els presents entre frases buides del tipus no som ningú, vés què hem fer-hi o s'ha acabat el patiment i ara descansa en pau.
Enmig d'aquest guirigall, el mossèn, vestit de paisà, encén una cigarreta en un racó, lluny de les mirades indiscretes de dones piadoses, que de ben segur reprovarien aquesta conducta tan poc apropiada. I és que la vida continua, i com diu la saviesa popular, el mort, al sot, i el viu, al rebost.
