Els follets dels bombons

Quatre de la tarda. En acabat de dinar em ve de gust alguna cosa dolça: potser un bombó.
La llumeta que s'ha encès dins el racó de la memòria encarregat del manteniment de la intendència domèstica m'informa que fa uns dies que corre pel rebost una capsa vermella d'aquelles que alegren qualsevol moment del dia.

Efectivament, la memòria encara funciona i la capsa hi és... però... BUIDA. 

Després de la decepció i de sobrepassar amb escreix la taxa permesa de paraules malsonants, faig cinquanta respiracions profundes per arribar a un equilibri entre el meu ying (que maleeix els ossos de qui s'ha cruspit l'últim bombó i ha tingut la barra de deixar la capsa buida dins l'armari) i el meu yang (que lluita aferrissadament per contrarestar aquests sentiments destructius de la seva ànima bessona).

Prenent-me un tè amb canyella (substitutiu del malaguanyat bombó) m'autoenganyo pensant que és més saludable i que no hay mal que por bién no venga..., però els mals pensaments sobre la família del follet que s'ha menjat l'últim bombó no m'abandonen. Me l'imagino amb una llengua llarga i prima (com la dels camaleons) que envolta el bombó i el treu amb molta cura del seu embolcall. Aquesta habilitat lingual contraresta la manca d'extremitats anteriors, cosa que li impedeix llençar la capsa buida al cubell de reciclatge del cartró. Una panxa prominent, fruit d'aquesta obsessió per acabar-se l'últim bombó de les capses, li impedeix tota mena de mobilitat i està prostrat a una chaiselonge amb els dits pelats de tant clicar els botons del comandament de la tele (que va furtar alguns posts enrere, al control des de la distància).
I encara hauré de sentir que m'he tornat boja si encara crec en els follets!
Un bombó per a la M. Àngels.