O de Paguí

Pels volts de dates assenyalades la petita pantalla s'omple d'imatges cursis de noies lànguides amb posat innocent que, amb cara de fàstic i boca de pinyonet pronuncien un inintel·ligible nom de perfum seguit del ja clàssic Paguí. Què nassos deu tenir la ciutat de París per inspirar tants perfums? Que jo sàpiga és la ciutat de la llum, no la ciutat de les olors (títol que normalment s'atorga a Venècia).  

Últimament, però, sembla que aquest patró d'anuncis va canviant i adopta un aire més modern i cosmopolita. L'escenari canvia radicalment. Ara és Nova York, i els personatges són joves urbanites amb aire despreocupat que voltegen ociosos per una habitació amb vistes a la gran metròpoli. En definitiva, gent pastosa que es ruixa amb el perfum de rigor (que ara ja no té un nom tan bleda) i va escampant aquella olor per l'habitació mentre fa guerra de coixins amb la parella. I es torna a ruixar amb la mateixa aigua perfumada per anar a unes festes-orgies descontrolades on només es permet l'entrada als individus que desprenen aquella ferum.

El que no han aconseguit millorar en aquesta nova etapa és la pronunciació del nom dels perfums. Cagolina Heguega. Niu york. Per què s'entesten en pronunciar a l'americana un nom hispà? Deu ser que la pronunciació inintel·ligible és una característica intrínseca del perfum, com la forma de l'ampolla, més arrodonida si és un perfum femení i més allargada si és masculí, reproduint les formes dels elements  essencials de la feminitat i la masculinitat.
L'atracció que desprenen Paris i Nova York entre els fabricants de perfums continuarà essent pels segles dels segles un dilema de nassos.