De los 40 para arriba...

Quan som uns marrecs que no aixequem un pam de terra i ens pengen les candeles del nas, la nostra visió del món resta condicionada pels 110 cm d’alçada. Així, el pati de l’escola, que un dia ens semblava immens com un estadi olímpic, ara resulta que és una capsa de llumins.

De la mateixa manera, quan un té set anys les persones de quaranta li semblen ancians venerables. Tanmateix quan el mateix un arriba a tan temuda edat, té la sensació d’estar a la flor de la vida. On vas a parar...si encara em sento jove, ple d’energia i amb molts projectes per engegar. Projectes que ja no són els tradicionals projectes vitals de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre sinó que han derivat a tenir un ipad, escriure un blog i crear una planta casolana de compostatge.

Com deia el vell poeta Caminante no hay camino, se hace camino al andar, però és innegable que el camí que deixem enrere mai més el recorrerem. No recordo qui deia que el passat ja no és i aquí  el futur encara ha de venir, per tant, l'únic que tenim és el present, així que Carpe diem, companys.