Feminisme de pandereta
Abans de començar, vull demanar disculpes per avançat si amb aquest escrit fereixo alguna sensibilitat. Creieu-me quan us dic que no és la meva intenció. Dit això, començo.
Amb l'arribada al poder de formacions suposadament progressistes, feministes i inclusives, ja fa uns anys que vivim immersos en una especial sensibilitat envers la igualtat, la paritat, la no-discriminació i l'acceptació de totes les realitats sexuals i identitats de gènere. Com a exemple, recordem com a les sigles inicials LGT (lesbianes, gais i transgènere) s'hi han afegit lletres que identifiquen altres identitats LGTBIQA (lesbianes, gais, transgènere, bisexuals, intragènere, queer, asexuals). Per si aquest catàleg quedés curt, i davant del risc d'esgotar les lletres de l'abecedari, ara hi han afegit un "+" que fa les funcions de l'etcètera de tota la vida, per no ferir sensibilitats no recollides en aquest glossari d'etiquetes. Titlleu-me de retrògrada, però, de debò cal posar etiquetes a les persones? Al meu parer, l'única etiqueta necessària és la de persona, o persona humana (com diria l'amic Mikimoto), i si en voleu una altra de més científica, feu servir Homo sapiens. La resta d'etiquetes contribueixen a la segregació. Tants anys lluitant per erradicar-la i ara la fomentem? Parlo com a membre de la generació boomer: arriba un moment que ens perdem amb tanta etiqueta. Comencem a tenir una edat i l'únic que retenim són líquids.
Perdoneu-me; he fugit d'estudi. No era la meva intenció entrar a valorar la diversitat d'orientacions i identitats de gènere que han sorgit últimament. Avui volia parlar-vos del gol que pretenen colar-nos els polítics quan s'omplen la boca en defensa d'un concepte tan seriós com el feminisme, quan practiquen el que jo anomeno Feminisme de pandereta. La xocolata del lloro. Això sí que és fugir d'estudi.
No cal ser massa espavilat per adonar-se que les accions que s'emprenen des de les diferents administracions són, a parer meu, majoritàriament propagandístiques, simbòliques i estèrils. Sí, sí, heu llegit bé, estèrils. Ahir, mentre passejava per Barcelona, vaig ser conscient que qualsevol rètol de l'ajuntament té un fons de color lila. A ningú se li escapa que aquest és el color representatiu del feminisme. D'acord, molt bé... és un senyal, un símbol, un missatge subliminal. Però de debò hi ha algú que cregui que aquest petit gest és d'utilitat per reivindicar una societat més respectuosa amb la realitat de les dones?
I què me'n dieu de l'obsessió municipal/ala per utilitzar solucions/nes lingüístiques antinaturals/ales (des del punt de vista gramatical) per evitar un llenguatge sexista? Quin/ina va ser el/la polític/ítica de torn que es va il·luminar amb el llum de sobretaula, tancat/ada al seu despatx, apoltronat/ada a la seva gàbia daurada, allunyat/ada de totis? De debò hi ha algú/una tan ingenu/ènua per creure que la solució per lluitar contra el sostre de vidre, l'assetjament sexual, el No és No, els micromasclismes, el biaix de gènere, la conciliació real, la cosificació sexual, la doble jornada de les dones, ... passa per escriure un text en femení o amb dobles formes? Ens volen fer creure que canviant la llengua aconseguirem canviar la societat. Però deixeu-me que us digui, com a filòloga que soc, que els canvis en la llengua venen provocats per canvis en la realitat que ens envolta. No és pas la llengua l'element que ha de canviar la societat.
Per tant, senyors i senyores que governen, ja n'hi ha prou de donar-nos gat per llebre, prou d'enganyar-nos amb gestos simbòlics i estèrils. Siguin valents i valentes i plantin cara d'una manera realment efectiva a un masclisme que encara cueja amb impunitat i força vigor. I encara més després de la proliferació preocupant de zombies que caminen de cara al sol.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
