A l'ombra d'una figuera

Amb l'inici del bon temps ve de gust treure's l'abric, els mitjons i notar l'escalfor del sol com s'escampa per cada centímetre de la capa epidèrmica. Una bona manera de compensar el baix nivell calorífic que ha suportat el cos durant l'hivern és sortir de casa, escampar la boira i anar a passar el dia a qualsevol indret més o menys idíl·lic envoltat de natura i banyat pels rajos solars i per les aigues enjogassades d'un rierol. Fer el que tots coneixem amb una paraula anglesa que s'ha incorporat amb força a la nostra cultura: pícnic.

A l'hora de fer pícnic trobem dos tipus de famílies:

La família cargol, que intenta repdroduir amb la major fidelitat possible les comoditats que tenen a casa i, per tant, carreguen amb bona part d'aquestes comoditats per plantificar-les en plena natura. Es perfilen com a autèntics professionals del pícnic muntant una casa sense parets enmig d'un medi hostil com és la natura. Poltrones, nevera, canari, aparell de música, taula i cadires s'amunteguen dins i sobre un cotxe ple a vessar que concentra tots els esforços a sortejar els bots d'un camí de muntanya.
L'encarregat de la intendència d'aquesta família encaixa perfectament amb la filosofia de sentir-se com a casa i carrega fins a l'últim detall de la cuina per poder gaudir d'un bon àpat envoltat de natura sense prescindir de cap comoditat: copes de vi, estovalles i tovallons de fil, molinet de pebre, tirabuixó i ganivet per a formatges tous.

En l'àpat d'aquest col·lectiu no hi falten els aperitius més selectes, amanides variades, el tall rodó amb suquet, una bona ampolla de vi, els gelats (que arriben en bon estat gràcies al petit congelador portàtil), els cafès, la copa de brandy i el puro (per al pare i potser fins i tot per a la mare). El que se'n diu un dinar de forquilla i ganivet, vaja.

A l'altra extrem hi trobem la família Robinson, que té un concepte molt diferent de gaudir d'un dia a la natura. És més partidària d'una filosofia minimalista, que envaeix el mínim possible el medi natural. El seu equipatge es redueix a una senzilla motxilla que encabeix tot el que necessiten per sobreviure durant un dia al camp.
Quan la gana fa acte de presència, busquen un racó discret, amagat de les mirades tafaneres de possibles transeünts muntanyencs, s'amotllen als seients naturals en forma de pedra o soca i es disposen a satisfer l'instint més bàsic.
El seu àpat de supervivència el conformen els entrepans de mortadel·la, pernil o fuet, i com a màxima delicatessen una truita de patates o llibrets de llom arrebossats i una peça de fruita per acabar d'arrodonir-lo. Tot regat amb aigua de l'aixeta, que amb sort serà fresca si la cantimplora que la conté disposa de funda aïllant tèrmica.
Totes dues opcions són perfectament legítimes i cadascuna presenta els seus pros i els seus contres, però en cas que el cel deixés caure sobtadament una tempesta virolenta, no m'agradaria estar a la pell de la família cargol, que hauria de recollir a correcuita tota la paramenta enmig del fang.
De vegades, el plaer el trobem en les coses més senzilles.