La sort, per a qui se la treballa

Potser aquest post desencantarà més d'un idealista que encara creu en els cops de sort.

No és qüestió de ser optimista ni pessimista, sinó possibilista (si em permeteu l'espoli del mot a l'Eva Piquer). És cert que en temps de crisi qui més qui menys busca una sortida endavant cap a la llum (digues-li Déu, digues-li força, digues-li sort). Poseu-li el nom que més us convingui, però tothom s'aferra a alguna cosa que ens dóna forces per llevar-nos cada dia, fer front a les vicissituds que el dia ens prepara i arribar a la nit i poder dir-nos amb la boca petita (no fos cas...) que hem sobreviscut.

Qui confia que la sort el treurà d'algun atzucac perd el temps. La sort no és un cooperant d'una oenegé que pul·lula pels carrers buscant la gent més necessitada de fortuna, ni la trobem enllaunada als prestatges més assequibles del supermercat, ni plou del cel quan menys t'ho esperes. La sort és una dama fugissera que s'amaga de les mirades indiscretes dels vividors i només mostra els talons a qui fa temps que els hi trepitja.

De res serveixen els objectes que suposadament la criden o la defugen: trèbols de quatre fulles, ferradures, gats negres, miralls trencats, escales, nombres maleïts, bolígrafs de la sort o potes de conill. No podem anar per la vida esperant un cop de sort, sinó que hem de saber trobar alguna cosa que ens proporcioni la força i l'empenta per iniciar la persecució de la deessa fortuna. Res no ens garanteix que la trobem, però no hem de defallir en la recerca i ser més persistents que ella.