On sóc?

Per moltes representants del gènere femení els mapes són l'equivalent a un enigma escrit en sànscrit: indesxifrables a primer i últim cop d'ull. No serveixen de res les contínues lliçons d'orientació que amb més o menys paciència ens imparteixen els abnegats mascles de la família, que saben llegir mapes gràcies a les maniobres militars que han fet durant l'època més gratificant de la seva vida: la mili. Aquestes lliçons sempre segueixen la mateixa pauta i giren al voltant de dos temes clau:
Orientar el mapa cap al Nord amb l'ajuda de la brúixola (brúixola? Quin sentit té seguir les indicacions d'una agulla que contínuament es belluga i té menys determinació que la davantera del Reial Madrid).
Fixar-se en punts representatius sobre el terreny i saber-los situar en el mapa. Potser identificaríem alguna cosa sobre el mapa si poguéssim viure en un univers paral·lel (com a Matrix) per veure en tres dimensions els símbols representats en dues dimensions.
Vistes totes aquestes dificultats per adaptar el nostre ordenat esquema mental i interpretar un paper acolorit ple de línies disposades sense cap ordre ni concert al voltant de punts estratègics, l'aparició del Tom-tom ha esdevingut un feliç esdeveniment. Per totes aquestes fèmines el Tom-tom ha estat la salvació, la seva pedra Rossetta particular, l'intermediari necessari que permet interpretar el terreny amb un llenguatge intel·ligible: carrers rectes i acolorits amb fletxes que assenyalen la direcció correcta i punt, cap altre element que enterboleixi la comprensió espaial.
Per què complicar-nos la vida si, en aquest cas, la tècnica ens la facilita?