Hi ha roba estesa

Cada vegada que estenem roba ens despullem una mica davant del tot el veïnat. Totes les nostres intimitats queden al descobert, a mercè dels ulls curiosos dels veïns que, amb o sense mala intenció poden emetre judicis sobre la nostra vida i els nostres hàbits.

Tot queda exposat al públic talment com l'aparador d'una botiga: la nostra roba íntima sexy, la talla dels nostres sostenidors, la taca de lleixiu dels texans que no ha marxat mai, els mitjons desaparellats i foradats, els calçotets de coll alt, els jerseis de llana que accidentalment han passat pel mateix procés que els caps miniaturitzats dels híbaros,...

I qui no ha passat mai pel tràngol d'haver de baixar al veí dels baixos a rescatar una peça que ha intentat suïcidar-se tirant-se balcó avall? Sobretot si es tracta d'una peça compromesa, d'aquelles que només ens posem en les ocasions més solemnes per apujar els ànims. Amb quina cara li demanes a la veïna, que potser té 80 anys i fa servir calces de coll alt, el tanga de tigressa que et va caure mentre estenies la roba? A partir d'aquest moment notes com totes les veïnes de l'escala et miren amb cert recel, com si regentessis un d'aquells locals on les senyoretes fumen i tracten de tu als homes.

Tot plegat és una mica incongruent: El recel que tenim quan hem de donar les nostres dades personals a tercers contrasta amb l'alegria amb què estenem la roba a l'abast de la mirada curiosa de qualsevol veí.

Segons la dita popular la roba bruta es renta a casa, però el que no esmenta aquesta frase feta és que després la roba s'eixuga al carrer.