I tu què vols ser de gran?
Ja de ben petits els adults ens burxen amb la pregunta del milió: Què vols ser quan siguis gran? La resposta deixaria més d'un perplex si fos: I jo què sé, si amb prou feines tinc totes les dents i la picardia necessàries per poder defensar els meus drets a l'hora de buscar una ocupació precària a través d'una piiiiiiiiiiip d'ETT.
Inicialment les nostres aspiracions són grandiloqüents: astronauta, metgessa, jutge, arqueòloga, periodista, arquitecta, professor, veterinària, notari (encara que sembli mentida n'hi ha que ja ho tenen clar de petits), pilot, inventor, i un llarg etcètera de professions en majúscules amb més o menys futur.
En alguns casos, les aspiracions es moderen quan som conscients que aquestes professions requereixen un grau força elevant d'estudis i, per tant, de sacrifici. És llavors quan reformulem els desitjos i ens encaminem cap a professions més adaptades a la força de voluntat de cadascú: perruquera, cuiner, hostessa, bomber, policia, actriu, cantant (OT ha fet molt de mal en les últimes generacions), tertulià (a l'estil telecinqueru més pur), soldat (tot i que últimament aquestes vocacions han disminuït considerablement al mateix ritme que disminueix el sentiment de pàtria).
Sort que entre la primera resposta de la infantesa i la nostra ocupació final passen molts anys i el temps difumina la memòria i les aspiracions, perquè més d'un acabaria amb una depressió de cavall veient la davallada de què ha estat objecte la seva vida laboral.
Cal dir que en els temps que corren és de molt mal gust fer-li fàstics a qualsevol ocupació (per més precària que sigui). Cal ser agraït i valorar el que tenim, perquè com a mínim tenim una ocupació que ens permet pagar les factures que no paren d'arribar. Però també és veritat que de més verdes en maduren... ;)
De més verdes en maduren, ja ho pots ben dir! Potser no fem el que volíem de petits, però tampoc potser sabem encara el que volem ser de grans... i qui dia passa any empeny. Diuen que podem ser el que ens proposem, que tot depèn de la voluntat i de creure en un mateix, però, no fotem! si tot fos tan fàcil... I als pobres nens encara els preguntem què volen ser quan siguin grans, ells que saben! Bona reflexió, Emma!
ResponEliminama filla, quan era petita, tenia molt clar què volia ser!!
ResponEliminavenedora de les Rambles!!! jo no ho entenia, fins que un dia em va explicar que li encantaven les paradetes que abans hi havia allí amb els animalons... bufffffff.. per un moment vaig pensar en un altra ofici que també s'exergeix a les Rambles... Ara el se camí ja tira cap a lletres...;)