Vine al mercat, reina!

Entenc que les persones que treballen de cara al públic, sobretot les dependentes, han de fer la gara-gara al client per guanyar-se la seva confiança i fidelitat. Reina, guaita quin llamàntol més fresc, si encara belluga; guapa, taronges acabades de collir; acosta't nena, que tinc unes costelletes tan tendres que es desfan a la boca,... 

Realment cal utilitzar aquests apel·latius tan familiars per vendre peix, fruita o carn? 

Què voleu que us digui? A mi, que em diguin reina (exceptuant les dues o tres persones més properes a qui els permeto aquest apel·latiu) doncs no m'acaba d'agradar, ho trobo un excés de peloteiu. Parteixo de la base que no m'agrada que em pelotegin, però assumeixo que hi ha un cert sector de la població (que segueix sèries com Cuéntame o Amar en tiempos revueltos) que es troben còmodes amb aquest tracte tan familiar en un ambient per on es mouen a diari com si fossin les mestresses d'aquest peculiar regne.

A l'altra extrem de tracte hi trobem les caixeres del TIA, que només obren la boca per demanar en castellà, evidentment, si algú pagarà amb un bitllet de 20 €. Doncs sí, què passa, pagaré amb un bitllet de 20€ o no pagaré, tu mateixa... 

En vistes d'aquests comportaments és fàcilment deduïble que els càstings per formar part de la plantilla d'aquests supermercats inclouen una prova d'impassibilitat davant de qualsevol desastre global, una prova d'eixutesa davant les sol·licituds d'una adorable velleta i finalment la prova estrella: una gimkana que inclou els cent metres obstacles conduint un paler de tetrabriks de llet, llançament de iogurts caducats aguantant en equilibri una caixa de taronges i gimnàstica artística digital davant una màquina registradora. I després d'aquest calvari, els candidats finalistes poden gaudir d'una feina de 9 hores diàries a raó de 600€ al mes (quantitat que ja inclou les dietes i els viatges). 

Entre el tracte massa agosarat de les paradistes del mercat i l'eixutesa de les dependentes del TIA hi ha un abisme i infinitat de posicions intermèdies prou correctes que permeten mantenir una relació més que correcte entre client i dependent. Si és veritat que qui paga mana, hauria de ser el client qui triés el  grau de familiaritat amb el dependent. Això sí que seria una bona atenció a la diversitat.