Connecting people

Fa uns dies que compto el nombre de cabines telefòniques públiques que hi ha al carrer i no m'arriben a omplir una mà. Des que la densitat de telèfons mòbils ja gairebé supera amb escreix el nombre de població en edat d'enviar SMS codificats les cabines públiques escassegen.

Hem arribat a tenir una dependència tan profunda del mòbil que ha esdevingut una part indissoluble del nostre cos, un òrgan vital que tant si volem com si no ens manté connectats amb l'altra meitat del món (sempre que hi hagi cobertura).
Si algun dia una fatalitat ens obliga a moure'ns per aquests mons de Déu sense el cel·lular ens sentim despullats, orfes i vulnerables a les agressions externes. I si la fatalitat s'expandeix en el temps planifiquem urgentment un trasplantament que substitueixi l'òrgan vital connector, que s'ha convertit en una mena d'apèndix de l'orella, un furóncol annexat al pàmpol auditiu.
Fins i tot es comencen a detectar els primers signes evolutius que faciliten l'adaptació a la psicomotricitat fina necessària per teclejar en el reduït espai del teclat. La natura fa la seva tria evolutiva convertint en recessius  els gens dels individus amb els dits amunyonats i en dominants els gens dels individus amb dits de pianista. Aviat naixerà el primer nadó amb un smartphone incrustat al pavelló auditiu, amb els óssos auriculars adaptats per teclejar i el timpà preparat per vibrar amb les sintonies politons. I és que la supervivència de l'espècie passa per adaptar-se a les vicissituds de cada època. Renovar-se o morir.