Què em passa, doctor?

Un lleu i sobtat contratemps m'ha obligat a passar uns dies de vacances a l'hospital, i allà he tingut temps per observar, reflexionar i analitzar certs costums, comportaments i maneres de fer.

Sóc del tipus de persones que, a banda de contribuir mensualment a la manutenció de la seguretat social, també pago religiosament una mútua sanitària. No és que no confiï en la sanitat pública del nostre país, ans al contrari. Malgrat les estisorades que últimament està patint considero que té els millors professionals (cabrejats, amb raó), però els millors. Ho faig perquè, donat el cas (com ara s'ha presentat) d'haver d'estar hospitalitzada, prefereixo passar el tràngol en una habitació individual. Reconec que en circumstàncies com aquestes sóc força antisocial i no tolero gens bé les quotidianitats dels altres, ja en tinc prou amb les meves.

A banda d'aquest petit luxe de no haver de compartir habitació, els hospitals de paganini tenen els mateixos handicaps que els públics. Aquí us en presento uns quants:

• És impossible dormir tota la nit d'una tirada. A altes hores de la matinada una infermera amb veu cofoia i eufòrica (es deuen prendre psicotròpics per mantenir-se despertes) entra a l'habitació i encén tots els llums talment fossin les dotze del migdia per prendre't les constants vitals, canviar-te l'ampolla de sèrum i de pas desvetllar-te fins a les set de matí, moment en què, quan has aconseguit adormir-te entra el relleu del matí i amb la mateixa veu cofoia t'anuncia que ja és de dia i que et porta l'esmorzar, mentre fora al passadís, un brunzit que carretons s'escola entre les frontisses de la porta. No s'adonen que estem malalts i NECESSITEM DORMIR!!!! Hem vingut a l'hospital per curar-nos, no per assistir a una sessió de risoteràpia matinera.
• La vestimenta que t'ofereixen un cop has ingressat no és el màxim exponent del glamur. Com es pot considerar digna una bata blava mig de paper oberta per darrere i que deixa al descobert tota la rereguarda? Ja sé que quan ets a l'hospital l'última cosa que t'ha d'importar és el teu aspecte físic, però una cosa és passejar-te pels passadissos retocant-te el maquillatge i una altra de ben diferent és perdre la compostura ensenyant el cul a uns espectadors ocasionals que tenen la desgràcia de compartir aquest indecorós uniforme amb tu.
• D'acord que quan vas a l'hospital no és per assaborir les més adorables exquisideses d'un restaurant estrellat per Michelin, però seria demanar massa tenir un mínim de qualitat gastronòmica. Una dieta tova només es pot fer a base de sopa, truita francesa, peix bullit i compota envasada? Entenc que hi ha pacients que cal controlar-los la dieta atesa la seva malaltia, però i la resta? no tenim dret a evitar que ens atrofiïn les papil·les gustatives a base de bullits insípids i inodors?
• No us heu sentit mai protagonistes d'un episodi de House? Del meu box d'urgències estant, havia de sentir les conjectures dels metges sobre el meu diagnòstic: descartem lupus. Hem de practicar un TAC pelvicoabdominal amb contrast intravenós per confirmar el diagnòstic d'apendicitis aguda flemonosa (mira que és maca la paraula per un concepte tan fotut). És com si se li demanés al cos que passés amb nota una selectivitat destinada a obtenir les credencials per continuar donant guerra per aquests mons de Déu. 

Ja ho diuen les àvies, ja, que només trobem a faltar la salut un cop l'hem perduda. Així que ja ho sabeu, cuideu-vos força.