La dona del sac
Un dels misteris contemporanis que tenen com a protagonista principal el sector femení és el pes i contingut de les seves bosses de mà. És l'eterna pregunta que es fa un home quan, de manera accidental i momentània, ha de subjectar una d'aquestes bosses. Què coi hi portes aquí dins que pesa tant?
Ells no ho saben però el gran Mac' giver, que amb un xiclet i pasta de dents era capaç de fer volar pels aires tot un airbus 784, sempre es feia acompanyar d'una dona que el proveïa dels estris necessaris per a les seves maquinacions.
La bossa de mà d'una dona està preparada per fer front a qualsevol contratemps que es presenti. Hi podem trobar des d'una llanterna que carreguem des d'un dia que s'havia fos la bombeta del pàrquing , fins a unes pinces de depilació (quantes estelles de fusta s'han extret gràcies a unes pinces com aquestes) passant per unes mitges de recanvi, per sortir airoses de la fatalitat de portar una carrera que comenci al dit gros i acabi a l'entrecuix.
Hi ha força detractors burletes que fan mofa i escarni públic sobre la quantitat d'artilugis i potingues que porta una bossa de mà. Tanmateix, són aquests mateixos qui pidolen a mig matí si per casualitat no tenim algun entreteniment gastronòmic per matar el cuquet que es remou dins el seu estómac, esperant l'hora de dinar, o en dies d'una xafogor insuportable ens demanen per caritat si els podem deixar el ventall plegable que hem carregat estèrilment durant tot l'hivern.
Quan es tracta de la bossa d'una mare, el volum augmenta i el seu contingut pot arribar a fer-nos enrojolar les galtes si es mostra en segons quins contextos. Quina cara se'ns queda quan, buscant un bolígraf per signar un contracte laboral, en traiem un sonall?
El daltabaix autèntic es produeix quan accidentalment ens cau la bossa a terra i tot el seu contingut queda vergonyosament estès com si fos una paradeta dels encants vells. I tot això succeeix, com no, davant del nostre superior jeràrquic en el moment en què ens espera per entrar a una reunió importantíssima amb uns possibles clients que pretenen fer la comanda que salvarà l'empresa de la fallida.
Així doncs, és lògic pensar que cal reescriure i fer-li un canvi de sexe a la llegenda de l'home del sac per tal d'adaptar-la a la realitat actual.
ostres, m'has fet recordar una anècdota de quan tenia 26 anys, feia 6 mesos que havia nascut la meva filla Maria i vaig reincorporar-me a l'UAB a les classes (aprofitant l'excedència que havia demanat a la feina) i se m'acosta un xicot super guapo i em demana si tinc foc.. i jo... i taaaant! i obro el maleït bolso i començo a treure: un xumet de silicona, una crema halibut, unes tovalloletes humides i finalment surt l'encenedor... el noi es va quedar amb cara de pòquer i jo li vaig dir... si volies lligar amb mi, ja veus el panorama!! després vam riure molt i vam ser grans amics.. però jo recordo posar-me vermella com un pebrot i la cara d'ell la tinc gravada!!! ;)
ResponEliminaI ELS TIKETS DE COMPRA, I ELS DESCOMPTES DEL "DIA", I LES LLISTES DE COMPRA DESDE FA DOS MESOS, ACUMULATS... I LES PASTILLES PEL MAL DE CAP QUE S'HAN SORTIT DE LA CAPSA I ESTAN BALLAN SOLES DINS DE LA BOSSA, I ELS XICLETS DESFETS QUE S'ENGANXEN A LES MONEDES,I ELS CLIPS DE LA NENA I EL DINOSAURE DEL NEN.
ResponEliminaDEU MEU, QUE NINGÚ M'OBRI LA BOSSA!!!!!!!!
Dins la bossa de ma...jo no hi porto ni pinces de depilar, ni mitges de recanvi,...però sempre hi porto una càmara de fotografia i la meva moleskine, a part de una versió reduïda de 'panera dels tresors'. Durant la carrera duia una bossa més grossa encara...on, a part de la càmara, hi duia una llibreta de paper d'aquarel.la i fins i tot pintures i pinzells d'aquarel.la!...doncs sempre q podia, em posava a pintar! (mmmm...a veure quan puc tornar a posar-me les aquarel.les dins la bossa!)
ResponElimina