Els plats s'assemblen a les olles

En veure un infant, sigui nounat o sigui crescudet, una de les primeres observacions que s'acostumen a fer és la relativa a l'assemblança del petit als seus familiars. Afirmacions com té els mateixos ulls que el pare, la barbeta de la rebesàvia, el nas de l'oncle, la boca de la mare o les orelles de pàmpol del seu avi matern semblen tenir per finalitat crear un retrat robot de la criatura. Com si els pares a l'hora d'engendrar-lo haguessin fet ús del joc del Mister Potato per crear la fesomia del futur ésser. 

És cert que la tecnologia genètica ja permetria triar els trets físics que més convinguessin però afortunadament l'ètica encara preval i aquest joc de dibuixar certes característiques del nadó només són possibles en casos molt justificats.

Reconec que no sóc massa bona fesomista i em costa trobar semblances als nens, per tant opto per lloar el físic en general, que això sempre omple d'orgull la mare i la fa sentir cofoia d'haver estat copartícep d'aquesta obra d'art de carn i ossos. Em tenen impressionada aquelles persones que durant el primer dia de vida ja poden obtenir l'arbre genealògic de la criatura amb el senzill gest de mirar-li les faccions. Al meu entendre, després d'haver passat per un canal de sortida de 10 centímetres d'amplada, no hi ha cap criatura que conservi intactes les seves faccions i per tant, és molt difícil identificar-li qualsevol semblança amb cap parent, sigui el pare, la mare o el rebesavi patern. Passades unes hores que permeten reposar els ànims i el físic, el nadó comença a esdevenir digne successor de la genètica que ha heretat i legitima la dita que els plats s'assemblen a les olles.