Pedra, paper i tisores

Què se n’ha fet d’aquell temps en què l’únic estri que necessitava un infant per jugar eren les mans i un toc d’imaginació? Arrencar cebes, cavall fort, el joc dels disbarats,o el ja clàssic pedra, paper i tisores.
En altres èpoques una llauna de sardines i quatre xapes d'ampolla de vidre ja eren suficients per construir tot un bòlid de fórmula 1, digne del circuit de Lemans. Dues llaunes rodones de tonyina permetien a les nenes fer el mateix soroll tintinejant que les seves mares feien amb les sabates de taló.
Tot aquest repertori de bricolatge fàcil ara queda obsolet davant d'unes consoles tan realistes que fins i tot imiten els ídols futboleros en les actituds menys professionals i més indecoroses (escopir després de marcar un gol, mostrar involuntàriament les parts nobles en un estira-i-arronsa amb un contrari pel domini d'una pilota dins l'àrea o celebrar un gol alçant el dit anul·lar cap al cel en un senyal força inequívoc d'insubordinació, per dir-ho d'una manera elegant).
Per la seva banda, les nenes també han vist com progressivament les seves nines anaven adquirint poc a poc característiques cada cop més realistes (pipís, popós, vomitines, cordó umbilical...) o bé es tornaven cada cop més glamuroses (vestits que es transformen en ales, sabates de plataforma que contenen coets ultrasupersònics, cinturons llançadors de gas petrificador i altres ginys dignes de l'agent més famós al servei de Sa Majestat, the Queen)
La fàbrica de joguines ha anorreat la fantasia dels nens amb les seves creacions tan hiperrealistes i els infants d'avui en dia ja no tenen aquella capacitat que tenien els seus pares i els seus avis de fer un telèfon amb dos pots de iogurt i un fil, unes xanques amb dos pots d'alumini, un vaixell amb una fulla de canya o un titella amb un mitjó i un manyoc de llana.
Des d'aquí reivindico les joguines més simples per trencar una llança a favor de mantenir la imaginació dels nostres infants.