Fins que la mort us separi
Ens casem!
Aquesta frase tan sumament breu i aparentment inofensiva desferma tot un seguit d'esdeveniments que es precipiten d'una manera incontrolable i condueixen inexorablement la parella de contraents a arribar al dia D en un lamentable estat de salut atesa la frenètica activitat que han hagut de suportar durant l'època dels preparatius. No és estrany que després de tant estrès hi hagi qui s'ho repensi.
Si per als nuvis el tràngol dels preparatius ja és tota una prova de foc, per als convidats un casament també suposa un daltabaix, sobretot econòmic. El trasbals comença amb la gimcana que té com a objectiu trobar la indumentària adient per a l'ocasió: vestits, sabates, corbates, collarets, botons de puny, camises, arrecades, bosses de mà, roba interior i un llarg etcètera de complements festius. Sempre hi ha qui s'estalvia aquesta preocupació i despesa afegida perquè disposa de l'uniforme BCC (batejos, comunions i casaments), que com a bon ecociutadà reutilitza en tots els actes d'aquest tipus.
El toc de gràcia arriba quan hem de fer la transferència bancària que farà arribar la nostra modesta aportació a la felicitat del futur matrimoni: tres mesos d'estalvi per a les vacances a prendre pel sac...
Un cop aconseguim sobreviure al tràfec dels preparatius (tant els nuvis com els convidats) arriba el gran dia, el moment en què surten a escena, a mercè de les mirades escudrinyadores, totes les nostres decisions en forma de vestits, flors, records, menú, distribució de taules...
És precisament aquest últim punt, la distribució de taules en el convit, el que genera més maldecaps als nuvis i més malestar entre els assistents amb escassa tolerància a les relacions socials. Sempre hi ha el típic cosí solter, malcarat, petulant i barallat amb tots els membres de la família. A quina taula entafores aquesta perla? Amb les amigues solteres per veure si entre totes el posen a to i el mantenen a ratlla, amb els cosins segons que sempre fan cara de pal per animar-los la vetllada o amb els veïns carques amb l'objectiu d'esparverar-los amb els seus comentaris pujats de to?
Habitualment la festa comença amb una emoció continguda, però a mesura que passa l'estona la cridòria va pujant exponencialment al mateix ritme que el nivell etílic. En arribar al ball, un cop passat el cerimonial del primer ball dels nuvis, l'eufòria es desferma: les corbates abandonen els colls i s'enfilen cap al cap (com l'alcohol), les congues multitudinàries proliferen, els ancians venerables ballen amb un frenessí inusual el follow the líder o la macarena, el crit prudent de visca els nuvis evoluciona fins a un esbojarrat que es facin un petó fent el pi dalt de la cadira...
I la gresca acaba amb l'esperpèntica imatge del cosí solter amb la corbata com a diadema ballant amb la nebodeta de set anys que llueix un vestit de farbalans ple de taques de xocolata, mentre els nuvis ja fa estona que han marxat a consumar el matrimoni.
A bodes em convides! ha deixat de ser una expressió d'alegria i frisança per donar pas a un maldecap que s'intenta eludir de totes totes.
Si per als nuvis el tràngol dels preparatius ja és tota una prova de foc, per als convidats un casament també suposa un daltabaix, sobretot econòmic. El trasbals comença amb la gimcana que té com a objectiu trobar la indumentària adient per a l'ocasió: vestits, sabates, corbates, collarets, botons de puny, camises, arrecades, bosses de mà, roba interior i un llarg etcètera de complements festius. Sempre hi ha qui s'estalvia aquesta preocupació i despesa afegida perquè disposa de l'uniforme BCC (batejos, comunions i casaments), que com a bon ecociutadà reutilitza en tots els actes d'aquest tipus.
El toc de gràcia arriba quan hem de fer la transferència bancària que farà arribar la nostra modesta aportació a la felicitat del futur matrimoni: tres mesos d'estalvi per a les vacances a prendre pel sac...
Un cop aconseguim sobreviure al tràfec dels preparatius (tant els nuvis com els convidats) arriba el gran dia, el moment en què surten a escena, a mercè de les mirades escudrinyadores, totes les nostres decisions en forma de vestits, flors, records, menú, distribució de taules...
És precisament aquest últim punt, la distribució de taules en el convit, el que genera més maldecaps als nuvis i més malestar entre els assistents amb escassa tolerància a les relacions socials. Sempre hi ha el típic cosí solter, malcarat, petulant i barallat amb tots els membres de la família. A quina taula entafores aquesta perla? Amb les amigues solteres per veure si entre totes el posen a to i el mantenen a ratlla, amb els cosins segons que sempre fan cara de pal per animar-los la vetllada o amb els veïns carques amb l'objectiu d'esparverar-los amb els seus comentaris pujats de to?
Habitualment la festa comença amb una emoció continguda, però a mesura que passa l'estona la cridòria va pujant exponencialment al mateix ritme que el nivell etílic. En arribar al ball, un cop passat el cerimonial del primer ball dels nuvis, l'eufòria es desferma: les corbates abandonen els colls i s'enfilen cap al cap (com l'alcohol), les congues multitudinàries proliferen, els ancians venerables ballen amb un frenessí inusual el follow the líder o la macarena, el crit prudent de visca els nuvis evoluciona fins a un esbojarrat que es facin un petó fent el pi dalt de la cadira...
I la gresca acaba amb l'esperpèntica imatge del cosí solter amb la corbata com a diadema ballant amb la nebodeta de set anys que llueix un vestit de farbalans ple de taques de xocolata, mentre els nuvis ja fa estona que han marxat a consumar el matrimoni.
A bodes em convides! ha deixat de ser una expressió d'alegria i frisança per donar pas a un maldecap que s'intenta eludir de totes totes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada