Les talles de la discòrdia
90-60-90
No cal ser massa espavilat per saber a què es refereixen aquestes tres xifres, oi? Vindria a ser la versió actual de les proporcions corporals que propugnava da Vinci amb el seu home de Vitruvi.
Tanmateix, i per molts esforços que fa la indústria de la moda per fer-nos passar a tots pel mateix adrecedor, els estereotips corporals no acaben de rutllar i ens afartem de veure exemples d'aquesta fal·làcia passejant pels carrers. Són persones amb pits caiguts, esquenes desproporcionadament amples, glutis asimètrics, cuixes equiparables només amb els pernils d'aglà, papades de pelicà englutint un peix globus i aquella zona de flotació fluctuant que no apareix en cap de les tendències que marquen les passarel·les.
Aquestes són només algunes de les realitats amb què ha de lidiar la indústria tèxtil a l'hora d'homogeneïtzar els cossos i que li impedeixen disposar d'unes talles universals que englobin totes les versions del cos humà. Senyors, és u que hi ha, els seus clients potencials no caminen per passarel:les glamuroses, caminen per andanes de metro atapeïdes, per voreres encimentades amb una catifa d'excrements canins o per paviments irregulars a causa de les constants obres de millora del paisatge urbà.
Vist això, és normal doncs, trobar que no encaixem en cap de les talles que ens ofereixen les botigues. En una quedem massa encotillats i la immediatament posterior ens queda tan folgada que podríem encabir-hi també una clonació de la nostra persona. Potser caldria que el personal responsable de fixar els criteris de tallatge sortís al carrer i s'impregnés de la diversitat de formes, unes més arrodonines i rubenianes, d'altres més esprimatxades i escanyolides, i les formes que componen una macedònia (pera, poma, meló, síndria).
És per això que pot haver-hi un sentiment de rebuig envers les nostres corbes, perquè no encaixem en els patrons de la moda que es marquen des de les passarel·les o les botigues més chic. I aquest sentiment és el que omple les consultes mèdiques d'individus amb transtorns alimentaris que tenen el seu origen en l'engany de pensar que els seus cossos s'aparten dels estereotips i creuen que han de posar-hi remei amb urgència.
La mesura èticament correcta i aplaudida per la gran majoria de la població seria que les talles s'adaptessin a les formes dels cossos i no pas a la inversa.
Per molt que digui el refrany, és mahoma qui ha d'anar a la muntanya; la muntanya és on és i no la mourem pas.
Tanmateix, i per molts esforços que fa la indústria de la moda per fer-nos passar a tots pel mateix adrecedor, els estereotips corporals no acaben de rutllar i ens afartem de veure exemples d'aquesta fal·làcia passejant pels carrers. Són persones amb pits caiguts, esquenes desproporcionadament amples, glutis asimètrics, cuixes equiparables només amb els pernils d'aglà, papades de pelicà englutint un peix globus i aquella zona de flotació fluctuant que no apareix en cap de les tendències que marquen les passarel·les.
Aquestes són només algunes de les realitats amb què ha de lidiar la indústria tèxtil a l'hora d'homogeneïtzar els cossos i que li impedeixen disposar d'unes talles universals que englobin totes les versions del cos humà. Senyors, és u que hi ha, els seus clients potencials no caminen per passarel:les glamuroses, caminen per andanes de metro atapeïdes, per voreres encimentades amb una catifa d'excrements canins o per paviments irregulars a causa de les constants obres de millora del paisatge urbà.
Vist això, és normal doncs, trobar que no encaixem en cap de les talles que ens ofereixen les botigues. En una quedem massa encotillats i la immediatament posterior ens queda tan folgada que podríem encabir-hi també una clonació de la nostra persona. Potser caldria que el personal responsable de fixar els criteris de tallatge sortís al carrer i s'impregnés de la diversitat de formes, unes més arrodonines i rubenianes, d'altres més esprimatxades i escanyolides, i les formes que componen una macedònia (pera, poma, meló, síndria).
És per això que pot haver-hi un sentiment de rebuig envers les nostres corbes, perquè no encaixem en els patrons de la moda que es marquen des de les passarel·les o les botigues més chic. I aquest sentiment és el que omple les consultes mèdiques d'individus amb transtorns alimentaris que tenen el seu origen en l'engany de pensar que els seus cossos s'aparten dels estereotips i creuen que han de posar-hi remei amb urgència.
La mesura èticament correcta i aplaudida per la gran majoria de la població seria que les talles s'adaptessin a les formes dels cossos i no pas a la inversa.
Per molt que digui el refrany, és mahoma qui ha d'anar a la muntanya; la muntanya és on és i no la mourem pas.
Bona exposició sobre els esterotips que podria ser aplicat perfectament a d'altes àmbits menys lúdics i molt més seriosos.
ResponEliminaNo se si et sona la meva cara, sóc un papi Farigola de la classe de segon. T'he volgut visitat perquè m'han parlat més que bé del teu blog. M'han explicat que és força divertit i molt punyent. Molt bones les teves reflexions envers els estereotips esculturals que estan de moda i que només serveixen per vendre revistes, vestits i atiborrar de pacients les consultes dels psicòlegs. Sempre he pensat que els Srs. Pronokal, Dukan i Biomanan van a mitges amb els Bassi, Gavanna, Prada i Dominguez.
ResponEliminaEm passaré de tant en tant, menys del que voldria perque ara mateix estic embarcat amb masses projectes. Et convido a xafardejar el meu blog ón no parlo de coses tant quotidianes però ón ofereixo alguns dels meus relats més divertits.
http://josepcapsir.blogspot.com/
Potser cal que reivindiquem el retorn de sastres i modistes, ves. ;)
ResponEliminaUna salutació.