Perquè nosaltres ho valem
Com si es tractés de l'el·lixir de l'eterna joventut, ens entestem a empastifar-nos la cara amb cremes i més cremes per eludir el signes del pas del temps sobre la pell del nostre rostre. És el nostre particular pacte amb el diable, com feu en el seu dia en Dorian Gray amb el seu famós retrat.
Per aconseguir aquest objectiu, les empreses de cosmètica recorren als ingredients més repulsius que
som capaços d'imaginar per incloure'ls en les fórmules d'aquestes cremes. Bava de cargol, esperma de balena, saba de sequoia, greix de morsa, suc de cogombre, oligoelements, plàncton, cèl·lules mare extretes de placenta o aigua de Lourdes són exemples de potingues que utilitza aquesta indústria tan rendible per treure al mercat l'estrella de les cremes, aquella crema que esborrarà de soca-rel els set signes de l'envelliment i ens deixarà una pell de porcellana, tersa, suau, clara i fina com el cul d'un nadó.
Em pregunto si algú amb dos dits de front s'empastifaria la cara amb esperma de balena per molt que sabés del cert que això li retornaria el mateix rostre de vint anys enrere.
Els creatius de màrqueting s'encarreguen de buscar els adjectius més suggestius per fer més atractius aquests productes : són cremes estimulants, energitzants, nutritives, reparadores, allisadores, il·luminadores, regeneradores...
El problema de fons és entossudir-nos a no acceptar aquests signes com el que realment són: empremtes de milions de somriures que el rostre ha dibuixat amb el pas dels anys.
