Freedom for Catalonia
Un cop passada l'eufòria inicial i sense conèixer encara les conseqüències polítiques de la multitudinària manifestació de l'11S, és hora de fer balanç de la fita històrica que vam viure els catalans el dia que vam véncer la por i vam sortir al carrer per reclamar la nostra independència. Tanmateix, el balanç que jo proposo no és un balanç polític, ni econòmic, ni social, ni tan sols històric (per bé que va ser un dia que quedarà gravat en lletres d'or a la nostra història). Jo proposo fer un exercici etològic, fer un repàs als comportaments que es van poder veure aquella gloriosa tarda de dimarts (ara veig que he fet servir un adjectiu molt proper al règim...però emmarcat en la nostra causa produeix un efecte balsàmic)
Tot i que ja s'ha dit i repetit, és admirable l'ambient festiu i el civisme amb què va transcórrer una reivindicació que fa uns anys hagués tingut un marcat caire marginal i "rojo separatista", com dirien certs tertulians de la caverna.
En aquell ambient festiu poc importava que en un atac d'eufòria li engaltessis el pal de l'estelada a l'ull del veí, donada la densitat de població per metre quadrat que s'hi va congregar. L'agredit et mirava amb expressió condescendent: tot era per la pàtria, qualsevol agressió era menystinguda donades les circumstàncies. Si aquella mateixa agressió hagués tingut lloc passades 24 hores i en un context diametralment diferent, posem per cas, al metro, segur que no hagués tingut una resposta tan afable.
Les consignes que cridaven els manifestants també són dignes de tenir el seu espai en aquesta contracrònica. N'hi havia de clàssiques (in, inde, independència), d'innovadores (què vol aquesta gent? Catalunya independent), de sornegueres (Duran i Lleida, compra't una pinta), de romàntiques (Vull una nòvia independentista) i fins i tot tecnològiques (Ens han retallat fins i tot el whatssapp).
Tot i que la concentració es va caracteritzar per reunir gent de diferents edats, classes socials i ideologies, m'atreviria a dir que el col·lectiu que més va gaudir d'aquesta festa independentista va ser la gent gran. Només calia veure el somriure permanentment dibuixat a les cares d'aquelles persones que van viure en primera persona les penúries i greuges d'una Guerra Civil que no van demanar i que els va privar d'una infantesa i joventut plena, feliç i despreocupada. Ara mateix em ve al cap la imatge de tres senyores de ben entrats els vuitanta anys, mudades com si anessis a missa d'onze (al més pur estil Teresines) que, des d'un balcó de la Gran Via feien voleiar amb entusiasme i orgull dues estelades de setí enormes. El "populatxo", des de baix, les encoratjava amb els seus crits i fins i tot una colla castellera els va dedicar un pilar de quatre que va coronar amb una altra estelada.
Tot plegat per demostrar al món que som un poble que reinvindica i lluita per tenir el seu estat propi, però per sobre de tot, som un poble cívic capaç de transformar un acte reivindicatiu en una festa.
Enhorabona a tots els que hi vam participar.
