Titulars, Pasquals i polloses
L'amor és etern fins que s'acaba. Això no està escrit enlloc però és patrimoni de la saviesa popular, sobretot d'aquella franja del populo que compta amb més experiència (l'experiència que dóna l'edat).
En una edat tendra les promeses d'amor etern es repeteixen en diverses ocasions, amb diferents protagonistes i en diferents escenaris. Es viu en un estat d'estrès constant, com si en qualsevol moment haguessis de treure el fetge per la boca de tanta tensió que s'acumula a l'estómac. Més que papallones, sembla que hi tinguis un escamot d'elefants ballant la macarena en plena rua del Carnaval de Cadis.
Després d'algunes ensopegades (hi ha qui més, hi ha qui menys), els sentiments es relativitzen, s'aposenten, es tranquil·litzen i s'aprèn a conviure amb la calma relativa que dóna la quotidianitat, mantenint viva la flama, però sense haver d'apagar constantment els incendis que es declaren a les parts baixes de l'anatomia (i amb això no vull dir deixar de practicar sexe amb assiduïtat, ni molt menys).
Segur que hi ha qui pensa que arribat aquest moment en què la passió dóna pas a l'amor és moment de posar punt i seguit i començar un altre paràgraf. Aquest pensament és raonable alhora que qüestionable. L'ésser humà no està fet per suportar llargues èpoques en un estrès constant. L'estrès ens serveix per donar gas al cos i poder sortir victoriós d'alguna situació perillosa (en èpoques passades l'estrès ens servia per fugir dels grans depredadors), però viure constantment amb aquests nivells d'adrenalina no pot ser bo de cap de les maneres.
En una conversa de bar enfocada a la perdurabilitat dels sentiments, una colla d'amics vam sentenciar que en el món hi ha tres tipus de persones: les titulars, els Pasquals i les polloses. I que cadascú assumeixi el paper que li toca viure amb la major dignitat possible.
