Entrades

No en nom meu!

Imatge
Una societat moderna no ha d'escatimar esforços per assolir la igualtat efectiva entre homes i dones, i ha de treballar per erradicar qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe. Es tracta d'una premissa indiscutible, un deure social. Les nenes han de tenir les mateixes oportunitats que els seus companys masculins a l'hora de triar qualsevol professió..., i repeteixo, qualsevol. De la mateixa manera que han de percebre les mateixes retribucions en igualtat de condicions que els seus col·legues masculins.      Tanmateix, en aquests temps de discreta revolució social hem presenciat atònits com s'han comès autèntiques atrocitats lingüístiques en nom del feminisme més recalcitrant i xiïta. Els lingüistes, així com qualsevol persona amb un mínim d'interès per la llengua, hem vist com el mal anomenat llenguatge no sexista proposava autèntiques barbaritats per aconseguir aquesta pretesa igualtat. El fanatisme de certs sectors socials ha proposat solucions tan absurdes

En patinet xu-xu-pa-pa-pa

Imatge
Ja fa un temps que servidora, la motorista empedreïda que era, s'està tornant més sostenible i posa el seu granet de sorra per evitar que l'escalfament global ens fongui les neurones abans del 2030. Per això, últimament  acostumo a desplaçar-me en patinet elèctric, mig gentilesa d'antics companys de feina. Intueixo que l'alcaldessa estarà orgullosa de mi, oi, senyora Colau? Malgrat els gargots multicolors que ens ha  colat  sa il·lustríssima als carrers de Barcelona d'ençà de la pandèmia en un intent de pacificar-los (o acolorir-los), circular en patinet per la ciutat no és pas una tasca fàcil. Us puc assegurar que és una autèntica quimera: carrils bici que s'acaben abruptament (com si arribessis a un penya-segat i haguessis de fer un salt al buit), vianants distrets que creuen sense mirar o que caminen fent esses per ocupar el màxim espai possible, motoristes que envaeixen el carril bici per avançar a la  pole position  del semàfor (confesso que la meva versió

Feminisme de pandereta

Imatge
Abans de començar, vull demanar disculpes per avançat si amb aquest escrit fereixo alguna sensibilitat. Creieu-me quan us dic que no és la meva intenció. Dit això, començo. Amb l'arribada al poder de formacions suposadament progressistes, feministes i inclusives, ja fa uns anys que vivim immersos en una especial sensibilitat envers la igualtat, la paritat, la no-discriminació i l'acceptació de totes les realitats sexuals i identitats de gènere. Com a exemple, recordem com a les sigles inicials LGT (lesbianes, gais i transgènere) s'hi han afegit lletres que identifiquen altres identitats LGTBIQA (lesbianes, gais, transgènere, bisexuals, intragènere, queer, asexuals). Per si aquest catàleg quedés curt, i davant del risc d'esgotar les lletres de l'abecedari, ara hi han afegit un " +"  que fa les funcions de l'etcètera de tota la vida, per no ferir sensibilitats no recollides en aquest glossari d'etiquetes. Titlleu-me de retrògrada, però, de debò cal p

El patiment té nom de dona

Imatge
Les dones som patidores de mena. Aquesta és la nostra naturalesa intrínseca. El patiment està gravat en la nostra cadena de l'ADN. Genètic. Una desafortunada herència que es transmet de mares a filles. No de mares a fills o de pares a filles, no: de mares a filles. Tot queda en el gen X. Ja comencem el patiment de ben petites. Quan comencem a menstruar. Fes-li entendre a una nena d'onze o dotze anys que a partir d'ara cada mes sagnarà, la majoria de vegades amb dolor abdominal. I no deixarà de fer-ho fins ben passada la cinquantena. Tots els anys fèrtils els passarà pendent de la visita incòmoda de la comunista, la cosa (com si es tractés d'un ésser monstruós amb cap de lleó i cos de serp), la  Lady in red i tota mena de noms eufemístics per evitar esmentar-la en públic. Una murga i un patiment. El patiment sublim de la dona arriba amb els fills, començant per l'embaràs: una etapa on l'ésser que estem gestant ens xuclarà fins a l'últim bri d'energia.  Ai

Busqueu, compareu...

Imatge
Amb les noves tecnologies, la tècnica ancestral del flirteig ha deixat de ser un desplegament de rituals amatoris per convertir-se en una simple visita al supermercat. Com aquell que es planta davant de la secció de refrigerats, et descarregues l'aplicació de mòbil que t'ofereix un ampli assortiment de "productes disponibles" i comences la tria tenint com a únics criteris de selecció el packaging i el màrqueting de la peça en qüestió. El sisè sentit farà la resta (malgrat el seu atrofiament progressiu). En aquest context el màrqueting esdevé una peça important en la venda, ja que pot representar l'èxit rotund o el fracàs més estrepitós en la difícil tasca de captar l'atenció del comprador. Una bona estratègia de màrqueting comença per una acurada tria de la imatge, que serà la carta de presentació, l'element decisori que marcarà la línia fronterera entre un like o un nithevist . El segon element del merxandatge és el text que acompanya la imatge. Se

UU OOO, no tinc por!!!

Imatge
L'olla exprés ja fa sis anys que bull amb la tapadora posada i la vàlvula de seguretat ja ha començat a girar i a xiular amb insistència des de fa unes quantes setmanes. Quin serà el final d'aquesta escena? Una deflagració violenta o senzillament algú apagarà el fogó i l'ebullició anirà perdent força fins que el guisat retorni a la tebior original? Els entesos sabreu que els ingredients d'un bon brou es classifiquen en dos grans grups: els ingredients sòlids, que donen sabor i intensitat al plat (verdures, carcassa de pollastre, contracuix de gallina, os blanc...) i els ingredients líquids, que aigualeixen (perdó, suavitzen) aquest sabor.  I tal com es fa en el porc, els catalans ho aprofitem tot, tant els ingredients del primer grup, que acaben formant part d'un plat tan nostrat com la carn d'olla, de gust intens i ric en nutrients, com els ingredients del segon grup, d'on surt un plat més suau i menys calòric com és el brou.  M'agrada força el

Campanades a morts

Imatge
Avui començo aquesta cabòria com mai abans ho havia fet: expressant el meu respecte a totes les religions i creences d'arreu del món. És la primera vegada que tracto un tema tan delicat com la litúrgia en la religió cristiana, i ho faré des del més profund dels respectes però també des de l'òptica costumista pròpia d`aquest blog. No m'agradaria ferir cap sensibilitat, però si ho faig demano sinceres disculpes per avançat. Dos quarts d'onze del matí d'un dijous laborable en un poble a cavall entre l'Anoia i l'Alt Penedès. La calor no impedeix que una corrua de gent avanci guiada pel so esmorteït de les campanes. Toquen a morts, amb la cadència pròpia del moment, però poc a poc el ritme s'accelera incomprensiblement i acaba sonant a Pasqua de resurrecció. Ja dins l'església la munió de gent va seient en els bancs, respectant les primeres fileres reservades a la família del difunt. Les converses sobre la causa de la mort s'ofeguen amb els reeee